Maria Arnal i Marcel Bagés

Apunto els seus noms i la cita que els convocava: Maria Arnal i Marcel Bagés presentant el seu primer àlbum, 45 cerebros y 1 corazón (Fina Estampa, 2017), en el marc del Festival Strenes de Girona. Agafo algunes de les notes que vaig prendre al llarg del concert, poso de fons les seves cançons i revisc la nit d’ahir, dissabte, a l’Auditori del Centre Cultural de La Mercè.

De sobte me n’adono que porto fàcilment un quart d’hora aturat, mirant la pantalla, amb els dits descansant sobre el teclat. Paladejant les lletres, assaborint cada cop de veu, deixant-me arrossegar pel so de les guitarres que m’envolten i emboliquen. Encara no l’he paït. I és que l’espectacle (per denominar-lo d’alguna manera) que ofereixen aquestes dues artistes és d’aquells que et desborden, que no saps on situar-lo en els teus esquemes.

Innocentment podries caure en la temptació d’intentar classificar-los buscant un raconet a prop de les propostes de Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández, enganyat per les primeres impressions de la seva posada en escena, per la potent veu de la Maria Arnal. Res més lluny de la realitat. A mesura que avança i evoluciona el concert comences a perdre el nord, a deixar-te endur i oblidar-te de qualsevol intent d’etiquetar el que s’esdevé sobre l’escenari.

Un escenari inundat per la intensitat de la càrrega sonora i ambiental de les guitarres d’en Marcel Bagés i en David Soler (productor), que no deixen més lloc que el que és capaç d’obrir-se la pròpia veu de la Maria Arnal. Un escenari en el que les protagonistes ens guien a través de sons i melodies encara noves per molts de nosaltres. Encara que la seva novetat no es fonamenti en l’invent, sinó en la memòria. En el record d’aquells indrets musicals, històrics i polítics que per una o altra raó quedaren ocultes en alguna lleixa empolsegada.

El recorregut pel que ens acompanyen ens porta a través dels versos de Brossa i Ovidi, pels cants recuperats per musicòlegs, per les peces quasi arqueològiques guardades en sonoteques, rescatant aquelles traces que la història sovint descarta i oblida. Les seves passes avancen plenes de cants de desig i de revolta, d’amor a la vida i al dol, de cants de batre i de cançons totals.

No havia desitjat mai un concert com el seu, ja no vull una altra cosa.