Cesk Freixas

Ara fa cinc mesos, Cesk Freixas tancava la gira de Protesta (Temps Record, 2014) en una nit marcada per la mort del seu pare tan sols unes hores abans del concert. Després de gairebé mig any, la sala de Cambra de l’Auditori de Girona va rebre divendres un Cesk Freixas feliç, enèrgic, que en aquesta parada musical ha estat pare i afronta la vida amb optimisme. El públic gairebé omplia les 400 butaques de la sala i esperava impacient les noves cançons del disc Proposta (DMusical, 2017), que havia vist la llum tres setmanes abans.

El cantant del Penedès sortia a l’escenari acompanyat pels músics, amb camisa vermella i un somriure a la boca. Un nou camí estava a punt de començar en el marc del festival Strenes. El concert arrencava amb “La intensitat”, i les cançons del nou disc encara es farien esperar mentre alguns dels grans “hits” del cantant protagonitzaven els primers compassos de la nit. La banda prenia protagonisme en el nou directe de Cesk Freixas, amb dues guitarres, baix i bateria, i per moments deixava impressions més pròpies d’un grup de rock que d’un cantautor.

Abans d’atacar el nou disc, encara hi hauria temps per interpretar diverses cançons antigues, però després de mitja hora de concert arribava el moment d’endinsar-se en una dimensió nova, desconeguda pel públic i pel propi cantant. “Començarem a cantar els nous temes perquè ja és estrany presentar nou disc i només tocar cançons antigues”, bromejava Freixas. El poeta Roc Casagran pujava a l’escenari per acompanyar-lo amb “Companys”, i a partir d’aquest moment les cançons de Proposta ja serien les protagonistes.

El públic assaboria cada cançó, cada lletra, cada nota, i fins i tot s’atrevia a corejar-les des de la platea. La tornada de “Vull sentir la vida” sonava a l’uníson per centenars de veus a l’Auditori, i els assistents tampoc tenien problemes en seguir el ritme amb les mans. Un dels moments de la nit arribava quan la banda es retirava -a excepció de Víctor Nin- i Cesk presentava una altra de les col·laboracions del nou disc. Yacine Belahcene pujava a l’escenari per compartir uns versos d’“Al meu país la pluja” amb llengua amaziga, una de les col·laboracions del disc, i Freixas no s’oblidava de reivindicar la voluntat de ser un poble d’acollida.

També hi va haver espai per la reivindicació de la cultura popular dels països catalans, amb les col·laboracions de Núria Lozano a l’acordió i Joan Boada al llaüt per interpretar “Potser per tu”. Les cançons del nou disc sonaven a l’Auditori i el públic les degustava per primera vegada en directe. Una de les que prenia més significat era “Heura”, dedicada a la seva filla i titulada amb el seu nom, que agafava força quan el públic cantava la tornada.

El concert arribava al seu final, i abans de fer-ho hi havia temps per tornar a repassar alguns dels temes més icònics de la trajectòria del músic. “Les cançons lliures” i “Em pregunten perquè canto” marcaven el final abans de la cançó estrella, la cançó més reconeguda de Cesk Freixas. “La petita rambla del Poble Sec” posava el punt i final al retorn del cantant als escenaris, després de poc menys de mig any sense actuar, un fet inèdit al llarg de la seva trajectòria.