Fes-te Fotre

L’absència d’alguna cosa que enyores provoca un sentiment de buidor, sovint agredolç. L’absència a l’escenari, també. I deu anys són molts. Però, i si poguessis recuperar per una nit un dels teus grups de música preferits? Potser perquè ja semblava tan poc probable que passés, el de dissabte a La Mirona es va convertir en un concert màgic.

Passa un quart d’hora de les onze i la sala encara es va omplint. No són pocs els antics seguidors de Fes-te Fotre que aquesta nit s’han reunit per tornar-los a veure, i és que per unes hores, els Di-versiones, retornaran als seus orígens. Van entrant, molts es coneixen. Se’n riuen d’ells mateixos i fan broma. «Anem a seure, que ja tenim una edat!» diu una dona d’un grup d’amigues a una altra parella, amb ironia. L’ambient és divertit. Els fa gràcia la situació de tornar a anar a un concert com si tinguessin 20 anys. Són nens grans que han crescut. Estan impacients, il·lusionats. D’oportunitats d’aquestes se’n viuen poques.

Finalment una melodia trenca el silenci i arrenquen els primers aplaudiments dels que encara són els seus incondicionals. Narcís Palahí, Albert Darnés, Nico Lopez, Marc Barnés, Francesc Barnés i Albert Fort apareixen a l’escenari. Un petit entrebanc tècnic amb el teclat fa que es retrassi la primera cançó però Fort de seguida ho arregla amb un “En Nico fa tant que no toca...!”. Tots riuen, es respira complicitat. Comencen a sonar els primers acords de “Res més a dir”.

Toquen “Senyora pressa”, “Somriure i sobreviure”, temes dels àlbums Ridícul (Discmedi Blau, 2000), Entre tanta gent (Discmedi Blau, 2002), Ara (Discmedi, 2004)... L’ambient es va escalfant i les bromes de l’Albert cada vegada cauen més sovint «És com un sopar de 8è. Esteu en tant baixa forma com nosaltres. És l’edat…». El públic deixa enrere la timidesa. Els que abans amb prou feines obrien la boca per taral·lejar les lletres ara canten amb força. «Fa respecte això, eh? Esteu molt pendents. Si no me’n recordo d’alguna lletra tinc la sensació que em matareu!». I torna a disparar: «Recordo que en aquesta cançó éreu més joves i saltàveu més!». Ara sona “La meva gent” i, advertint que farà una cosa “supercutre”, juga amb el públic convidant a cantar alternativament els del costat dret i esquerra, que s’esforcen per seguir-lo i unir-se al cànon de veus. Un dels moments més especials de la nit arriba quan Albert Fort fa pujar la seva filla a l’escenari per cantar junts el tema “Ja no juguen els nens al carrer”. La bogeria absoluta, però, es desferma amb “Sóc ridícul”, un dels clàssics del grup, o com diu ell, un altre “temazo”.

La vetllada, però, no es clou fins que el grup del Baix Empordà, amb l’acompanyament de l’harmònica de Palahí, el músic que ara toca havaneres amb els Llops de Mar, dedica un emotiu “Quan el cel es faci clar” a tots els calongins que els han acompanyat aquest temps. Treuen els mocadors –que el cantant amb sornegueria pregunta si encara existeixen– i amb un balanceig mariner de braços alçats, els nostres nostàlgics, s’acomiaden d’allò que els ha fet tornar, encara que sigui per pocs minuts, a uns anys que, en el fons, tampoc queden tan enrere.