Clara Peya
El cicle Les veus de l'aigua arribava al final i ho feia amb una proposta de luxe. Clara Peya feia parada al Museu d'Història de Girona per presentar-hi Oceanes (Temps Record, 2017) en format acústic en un dels concerts més íntims de la nova gira. Només una cinquantena de persones eren les privilegiades que podien viure un concert per al qual feia setmanes que s'havien tancat les reserves.
La pianista ens presentava les dones de la seva vida, les Oceànides amb què s'ha anat trobant al llarg dels anys, i captivava el públic amb cada cançó i amb la seva actitud entregada. Poques persones són capaces de transmetre tanta força damunt d'un escenari com ella. Quan es posava davant del piano, silenci absolut. Quan deixava de sonar l'última nota de cada tema, eufòria desbordada. El públic s'entregava i es deixava endur pel recorregut musical i vital que ens proposava l'artista.
Un recorregut que, igual que el disc, començava amb una introducció instrumental seguida de "Galone" i que, a poc a poc, ens anava acostant les diferents dones d'aigua que formen el treball i que esdevenien les protagonistes absolutes del concert. La veu de Sandra Sangiao es convertia en el complement ideal per a unes cançons contundents i delicades a parts iguals, mentre que els efectes de Panxii Badii acabaven de donar forma a un univers sonor en què era complicat no quedar atrapat.
La cançó que dona nom al nou disc es convertia en un dels moments únics, amb la pianista enfilada damunt del tamboret i posant veu ella mateixa uns versos carregats de ràbia poètica. "I que el món sigui una plaga de princeses indomables". El clam s'estenia per la sala i ens evidenciava que el concert començava a arribar al final. Però encara ens sorprenia amb algun tema més i uns bisos intensos. "No teníem clar quin tema fer, així que ho farem tot", avisava en tornar a seure davant del piano empesa pels aplaudiments. Ara sí, el concert, igual que el cicle, posava punt i final.
