Sílvia Bel i Tomás de los Santos

La poesia té aquella màgia tan abrupte de traspassar-te l’ànima, de remoure’s dins i de fer brollar sentiments que minuts abans no sabries que podrien despertar. És en aquest moment en què els versos prenen sentit, en què els poemes prenen vida.

Però el binomi poesia i música, els versos encarnats per Sílvia Bel i els acords per Tomás de los Santos, multiplicava. El de dijous a l’Auditori era «un homenatge a la figura del poeta valencià Vicent Andrés Estellés amb pinzellades de versos de Miquel Martí i Pol, Ovidi Montllor i Joan Vinyoli».

Les dues veus, que s’anaven entrellaçant combinades amb les guitarres de Tomás de los Santos i Pau Romero, oferien un doble joc molt encertat en “Ègloga VIII” de V. A. Estellés on la veu de Nemorós i Corinna, els dos protagonistes de la història, prenien vida. De la veu de Bel, la Corinna. De la veu de Los Santos, Nemorós.

Un Tomás de los Santos més callat de l’habitual, homenatjava a un altre dels més grans de la cultura valenciana amb el que es podria considerar ja un himne, el “Va com va” d’Ovidi Montllor. I del posat més reivindicatiu passava al de més dolç musicant “Elegies de la represa VI”, de Rosa Leveroni més conegut pel seu vers “No em preguntis, amor, per què t’estimo, si no trobo raons [...]” que no pas pel seu nom. Un poema que per cert, donava pas a un excel·lent solo de Romero a la guitarra.

Quan la música callava, Sílvia Bel feia embadalir els espectadors explotant la seva millor faceta, la de rapsode. Una veu ferma que no entén de gustos, de classes ni de moments. Podies no estar predisposat a emocionar-te, fins i tot ignorar tot allò que amaga el món de la poesia però un cop la veu et penetrava la pell, s’obria una escletxa de fascinació. Des res no servia la mètrica, ni detectar cap recurs literari perquè només s’era capaç de fer una sola cosa; sentir-ho amb tots els sentits. Sentir que “no hi havia a València dos amants com nosaltres, / car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs” (“Els Amants, d’Estellés), o sentir com hi ha “coses que queden enregistrades a la sang per sempre”, com la de l’Elionor, que tenia “catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar”.

Volia ser un homenatge a Estellés i va ser-ho. Amb “Coral romput” i també dient Isabel amb la “Sonata per a Isabel”, un dels poemes d’amor més bonics escrits en català. “Tu vares fer que / cregués altre cop / i m'has donat la teua companyia, / el teu discret silenci, el teu ajut. / Aquesta nit t'he mirat novament. / Et tinc i et veig com et veié el meu cor / el dia aquell de la fotografia”.

Però també va ser un petit homenatge a la figura de Martí i Pol, un poeta que Bel sap interpretar a la perfecció. Com aquell 19 d’octubre a plaça Catalunya, en un acte de l’Assemblea Nacional Catalana, acompanyada de Lluís Llach al piano que va ser l’altaveu d’un ”Ara mateix” de Martí i Pol –una peça, per cert, absent dijous passat- amb una força i un sentiment fora de sèrie. Aquell dia va ser molta la gent que va saber de què era capaç una veu.

Un conjunt escènic final sobtat, amb un acabament imprevist per als qui ho volien sentir tot, que es van quedar amb ganes de sentir més. Però de ben segur que tots aquells versos recitats perduraran en les coses i en els espectadors que hi havia a l’Auditori, així com Martí i Pol escriu a “Lletra a Dolors” dient-li que no tornarà mai més, però que perdura en les coses i en ell de tal manera que li costa imaginar-la absent per sempre.

Així recordarem tots aquests poetes i cantautors. En recitals com el de dijous passat i en nosaltres mateixos per a així, no sentir-los mai absents.