El plaer de compartir cançons

Carla Gimeno

Cantant de The Crab Apples

L’altre dia vaig intentar fer memòria i recordar sobre què tractava una pel·lícula que vaig veure farà uns anys. Recordava que m’havia agradat però, pel que fa a l’argument, tenia moltíssimes llacunes. Em vaig sorprendre a mi mateixa quan em vaig adonar que,estranyament, hi havia una escena que recordava a la perfecció. Una escena que, de fet, no té gaire transcendència a la pel·lícula, però que aparentment sí que va causar algun efecte en mi. Era simple: un noi li preparava a una noia un casset amb les seves cançons preferides. Cal dir –per situar-vos una mica- que a la pel·lícula la noia dóna el casset al seu germà perquè no vol saber res d’aquell noi i encara menys d’aquelles cançons. Pobre.

La qüestió és que aquesta petita tonteria m’ha fet pensar en què potser tan sols recordo aquesta escena perquè sempre que he volgut regalar o compartir quelcom especial amb algú, han sigut cançons. Música, vaja.

Si hi penso bé, recordo altres escenes de pel·lícules en què tenia lloc aquest acte que em sembla tan íntim. El més actual és, segurament, el que tinc de "Begin Again", pel·lícula del 2013 dirigida per John Carney. No és gens estrany, doncs, que la meva escena preferida sigui aquella en la qual Keira Knightley i Mark Ruffalo van per Nova York amb uns auriculars de doble sortida, escoltant aquelles cançons que més els agraden. Compartint un moment de complicitat absoluta.

Després de veure pel·lícules com aquestes sempre he tingut ganes de rebre un casset amb les cançons preferides d’algú o de comprar-me uns auriculars d’aquests de doble sortida (que em semblen espectaculars, per cert). Alguna cosa semblant m’ha passat... Fa poc algú va crear una llista de Spotify i em va proposar que l’omplíssim junts; que cadascú anés posant alguna cançó que li agrada o que creu que agradarà a l’altre. Segurament no sap que per mi aquesta llista és com rebre un casset dedicat o compartir una estona amb uns auriculars com a "Begin Again". Això sí, en versió 2.0.

I és que no hi ha res més especial que compartir amb algú aquelles cançons que signifiquen alguna cosa. Res més maco que descobrir coses noves, enamorar-se i compartir-les amb els demés perquè ells, potser, també puguin sentir allò que tu vas sentir per primera vegada.

La nit de la música en català

Per Pau Planas

No ho puc evitar. Cada any, quan veig la gala dels premis Gaudí m'entra una profunda sensació d'enveja. Per una nit, el cinema català ocupa el prime time televisiu, esdevé tema de portada en diaris i ocupa un espai destacat en els informatius. És només un dia a l'any, però ja és més del que el món de la música pot arribar a somiar. Els del cinema diran -i, de fet, així ho afirmava Isona Passola en el seu discurs- que la música en català està molt més normalitzada que el cinema català -i ja no diem que el cinema en català, que és pràcticament anecdòtic-. I potser tenen raó. Però la música del país no disposa de cap altaveu que es pugui arribar a acostar, ni que sigui de lluny, als premis Gaudí.

I sí, els premis són injustos per naturalesa. I la música no és una competició. I, si hi fossin, segur que cada any parlaríem de les polèmiques en l'elecció dels guanyadors. Però la música en català també necessita la seva nit. Una nit que pugui tenir l'impacte mediàtic que tenen els premis Gaudí i que pugui recordar-nos el nivell musical que tenim al nostre país. I sí, una nit no resoldria els problemes de fons que pateix el sector musical, però ajudaria a donar visibilitat al sector.