Oceanes

Que Clara Peya és un dels talents més sorprenents i interessants del país, no hauria de ser cap secret. La pianista és una artista total, capaç d'encadenar un ritme creatiu gairebé inhumà, però fer-ho sempre amb la màxima cura i amb un resultat tant brillant com encertat. Oceanes (Temps Record, 2017) n'és l'última gran mostra. La pianista es treu de la màniga un disc majestuós que, sens dubte, esdevé una de les novetats més rellevants d'aquest inici d'any.

Acostumada a donar sempre un concepte genèric als seus treballs, en aquesta ocasió Peya es centra en el concepte de l'aigua i la figura mitològica de les oceànides per homenatjar les dones de la seva vida. Ens parla de dones valentes, de princeses indomables que creuen oceans i alcen el vol. De dones que han passat per la seva vida i hi han deixat petjada. Ens construeix un discurs que s'escapa de la cançó protesta, però que esdevé una reivindicació en majúscules de la dona. Ho fa amb un equip de luxe i una veu -la de Sandra Sangiao- que s'adapta a la perfecció a les cançons de la compositora.

Clara Peya ens mostra les seves vivències més personals i els dóna forma de cançó, amb un llenguatge poètic i una contundència musical que ens atrapa, vulguem o no. I és que per molt que ens resistim, de seguida quedem immersos en una tempesta de sentiments i emocions que brollen amb gran naturalitat. Ens colpeja amb la força d'"Abatyse" i ens acaricia amb la delicadesa de "Eminoa". Ens porta per una melodia juganera a "Meronda" i ens encamina cap a mons molt més èpics a "Arístides".

"Les normes no estan fetes pels que es volen menjar el món", canta a "Melcenia". I potser per això la pianista s'escapa de tota barrera estilística. Trenca esquemes i normes i es mou per mons musicals únics. Tant, que s'atreveix amb un rap i el converteix en la peça que abandera el disc. Una peça que trenca amb la línia argumental per esdevenir un clam genèric a favor de la dona i on la poètica es mescla amb la reivindicació més punyent. "Que el món sigui una plaga de princeses indomables", ens etziba contundent.

Canta a l'enyorança i a la tristesa, però també a l'optimisme i a les ganes de viure, ens porta per una muntanya russa d'on en baixem, de cop, amb una peça que ens deixa profundament trasbalsats. "Què passa quan veus que amb l'amor no n'hi ha prou i que no ets ningú per canviar el món?", es pregunta en una última cançó que desprèn un sentiment de profunda desesperació.