Pau Vallvé

Després d'un any d'aturada, Pau Vallvé torna amb 'Abisme, cavall, hivern, primavera i tornar' (Autoetitat, 2017), un disc doble de 22 cançons on explica que ha fet un esforç per fugir de les lletres més fosques i obrir-se també a peces optimistes i vitalistes. El citem als Lluïsos de Gràcia per parlar-ne amb detall.

Mantens aquesta línia intimista marca de la casa, però també busques una sonoritat més contundent amb guitarres elèctriques, vents... Com és que has volgut anar cap aquí?

El fet que sigui més contundent té a veure que després de 10 anys de fer gires sense parar, he estat un any sense escenaris i això m'ha fet trobar a faltar aquesta energia i voler tornar una mica més fort. Les cançons m'ho demanaven, però, a sobre, crec que jo també tenia ganes d'explotar-ho una mica més.

Senties la necessitat de parar i apartar-te dels escenaris, en acabar l'última gira?

Això va ser la conseqüència del disc anterior. El disc anterior era parar màquines, deixar la feina, tancar la discogràfica, deixar totes les rutines que no m'agradaven, deixar Barcelona, marxar a viure al camp... Fer una parada i dir 'ja prou!'. I això en va ser una conseqüència. Vaig parar, vaig deixar tots els grups i totes les rutines i quan va acabar la gira d'aquell disc realment va acabar tot i em vaig quedar net. Aquest 'i tornar' del títol també té aquest punt de tornar a començar. Després de treure tot el que no, ara torno amb tot el que sí i torno a construir des de zero cap a on realment m'interessa.

Després d'aquesta parada, creus que aquest és un disc que va més cap enfora?

No ho sé. Jo els discos sempre els faig igual. No em sé inventar històries, jo sempre faig discos més aviat documentals, que parlen molt del que em passa, del que sento i del que penso. Una mica són dietaris, són fascicles de la meva vida. Si en l'anterior estava com estava i vaig fer el disc d'aquella manera -aquell necessito marxar, aventura...-, aquest no es podia resumir en un tema. Han estat dos anys amunt i avall en molts aspectes i suposo que això ha fet que el disc hagués de ser doble i, més que d'un tema, del que va és d'un itinerari. És un disc que explota i per això suposo que sí que és més cap enfora, però també hi ha molts moments cap endins. És tot una roda.

El resultat és un disc que s'assembla més a una banda de pop que a un projecte de cantautor?

Sí, en això l'elèctrica hi fa molt. Deixar de tocar l'acústica i agafar l'elèctrica ja t'allunya molt del concepte de cantautor, tot i que jo no m'he sentit mai cantautor perquè s'han de fer molt bones lletres per ser cantautor. Jo sóc músic i sempre he mirat més cap a la part que domino més, que és la música. Però sí que és veritat que en altres discos hi havia més cançons de guitarra i veu i en aquest gairebé totes són amb bateria, amb baix... Tot és més ple i més potent i sí que té aquest punt més explosiu.

"Després de treure tot el que no, ara torno amb tot el que sí i torno a construir des de zero cap a on realment m'interessa"

Parlem una mica de les cançons. A la segona cantes "Diguem blat i a la merda el sac, n'estem farts d'esperar". Hi hem de llegir un missatge clarament polític?

Sí, és molt política aquesta cançó. Comença mirant una cosa molt local i molt petita: 'Que plogui molt fort i s'emporti totes les pors', que és una cosa que li pots dir a algú que no està bé, però després fa un salt i ja és "fem que plogui molt fort", no esperem que plogui, fem ploure nosaltres. És aquesta lectura política de dir: 'Ja n'hi ha prou que els rics ens robin per totes bandes'. Sempre és el mateix, sempre és aquest pobres contra rics i al final sempre guanyen els rics. S'acaba la crisi i els rics són més rics i els pobres, més pobres. D'aquí aquest 'fem ploure'. No esperem, si no fem ploure, no plourà.

Seria la visió constructiva de "Declivi".

Exacte! Una mica és el mateix missatge. "Declivi" és una mica més decadent però és això de 'si no ho fem ja, estarem perduts'.

És un disc que passa per estats d'ànim molt variats.

Sí. Hi ha gent que em diu que es nota que el primer disc és el trist i el segon, el feliç, però jo més que així ho veig com que el primer és una mica derrotista o pessimista, perquè té moments molt positius o molt feliços, com "Que vingui l'hivern", però tot i així hi ha una visió pessimista de dir 'd'acord, això està anant molt bé, però segur que acabarà malament'. En canvi, el segon disc, tot i que també té moments tristos, és més positiu. Potser la diferència entre els dos discos és el canvi de xip. Els subidons i els bajons no es trien, però sí que pots triar l'actitud amb què t'hi enfrontes.

Això és perquè les lletres dels dos discos estan fetes en moments vitals molt diferents?

Sí, a més és cronològic. L'ordre de les cançons no l'he mogut. Tal com surten en el disc és com van ser compostes. He volgut mantenir la cronologia en què van ser fetes perquè expliqués una mica l'itinerari. Potser hi ha alguna cançó molt feliç en el primer disc que hauria quedat millor en el segon, però realment la vida va ser així. El canvi respecte de l'anterior disc potser és que jo sempre he sigut un tio molt alegre, però els meus discos anteriors són tots molt tristos, molt foscos i molt decadents. Això és perquè jo sempre agafo la guitarra quan la necessito i quan estic content no necessito la guitarra, estic content i punt. En canvi, en un moment de bajón la guitarra és ideal perquè treus la teva merda per allà i, a sobre, la tristesa dona unes cançons molt èpiques. Aquí, però, em vaig proposar agafar la guitarra també en els moments feliços. Fer cançons tristes és relativament fàcil i, a més, en sé fer, però tenia el repte de fer una cançó feliç sense que em fes ràbia. No hauria dit mai que faria una cançó on la tornada fos 'm'encanta la vida'.

Notes que t'és molt complicat fer cançons alegres?

Costa. De seguida queda una cosa molt cursi i penses 'ostres, això no m'atreviré a defensar-ho en directe, és molt comercial!'. Però és un repte i li he agafat molt el gustillo i m'està agradant molt.

Hi ha una qüestió personal al darrere, en el sentit d'estar millor i, per això, voler buscar de plasmar-ho?

No, jo sempre he sigut un tio divertit, no és que ara estigui millor. Simplement vaig veure que en els meus discos només explicava la meva part intimista, de quan estic a casa trist, i al final potser la gent es pensarà que estic malament de veritat.

Ja que parlem de la tristesa, a "Cantem en colors" dius que tots fugim del dolor i amaguem la foscor perquè no es noti que estem tristos. Aquesta és una actitud perillosa?

És una cançó irònica i molt crítica. Jo que sempre estic plorant les meves cançons pels escenaris, m'he adonat que la gent quan està destrossada i està passant un mal moment fa veure que tot va bé. I no passa res per admetre que estàs malament, potser fins i tot ho podràs superar-ho abans. Als Facebooks i Instagrams tothom té una vida meravellosa i està sempre content, però tots estem tristos en algun moment i no passa res.

"Tenia el repte de fer una cançó feliç sense que em fes ràbia"

A "El valor de ser covard" dius que sempre ho fas tot al revés, però que ja està bé viure així. Això és aplicable també en el terreny musical?

Sí, és una cançó molt senzilla. De fet, em vaig plantejar si calia posar-la al disc, perquè és una xorrada, però alhora és molt simptomàtica. Tristesa maca, foscor agradable, silenci còmode, bonica soledat... Això figura que són coses dolentes, però a mi no em desagraden. Són aquestes contradiccions. Jo porto quinze discos i no he triomfat ni triomfaré mai. Porto una carrera llarguíssima als escenaris i no em coneix ni Déu. I això m'encanta! No ho visc malament, al revés, penso que quina sort que tinc de dedicar-me a la música des de fa quinze discos i anar fent a poc a poc, amb el meu públic. Potser no és com les normes et diuen que ha de ser la cosa però, diguin el que diguin, m'està molt bé funcionar així.

Aquesta vegada t'ho has volgut tornar a editar i gestionar tot tu, això també és fruit d'aquesta manera de funcionar al marge de normes preestablertes?

Després de molts discos amb discogràfica i veient que la cosa anava com anava vaig pensar que potser no era tan difícil de gestionar. Suposo que si ets un grup molt gran ni t'ho planteges, però en el meu terme mitjà en què venc dues o tres mil còpies, potser me'n podia sortir. Si jo estic treballant d'altres feines perquè els meus discos no donen i tinc sis persones treballant per mi i gestionant el meu disc, vols dir que no podem fer el canvi, que ells treballin d'una altra cosa i jo treballi d'allò meu? I no només això, sinó que també serveix per poder seguir mantenint el meu projecte com a mi m'agrada que sigui. Aquella sensació màgica dels primers discos que em feia jo sol s'havia perdut. De cop el disc és a l'FNAC i t'entrevisten per TV3, però no sentia que fos el meu disc. Hi havia moltes coses amb què jo ni hi havia tingut a veure i tenia ganes de recuperar aquest punt personal. El disc anterior, el vaig fabricar un a un, a mà. Hi ha molta feina, però la pot fer una persona. No treballo de res més, estic tot el dia fent això, però és bonic. És recuperar aquesta llibertat que el meu disc sigui el que jo vull que sigui. I si vull treure'l avui enlloc de demà, el trec avui. I ningú et diu si la portada és massa avorrida, o si el teu nom és massa petit, o si el videoclip hauria de ser així, o si la cançó de la ràdio hauria de ser aquesta. És aquest punt de tornar a l'essència de les coses i tornar a tenir contacte amb la gent. És un decreixement, com s'entén en política, però a petita escala. El projecte no se sostenia perquè no venia prou per estar funcionant amb el sistema discogràfic i tenia dues opcions: fer-ho més comercial i pervertir les meves cançons, cosa que no em semblava possible, o seguir apostant pel que jo crec, seguir cantant en català i amb aquest estil que no és majoritari, però reduir costos.

En un moment en què el consum es basa en la rapidesa, publicar un disc doble amb 22 cançons és la millor mostra d'aquesta llibertat?

Sí, ara que la gent ja no treu ni discos, sinó que treu singles, a mi m'ha sortit un disc doble. No ho he buscat, tampoc, però endavant! El més simptomàtic és que estem tan poc acostumats al concepte de disc doble que un noi em va escriure demanant a veure si, en comptes del disc doble, li podia enviar un disc i un vinil perquè no havia entès que un disc doble vol dir dos discos amb cançons diferents.

Va costar molt prendre la decisió de, independentment del funcionament del mercat, publicar aquest disc doble?

No, perquè la meva carrera ja l'afronto així. Jo sempre intento que el meu projecte sigui el meu espai. Després jo faig músiques per a cine, per a publicitat i el que sigui. I allà faig el que em diguin. Però vull que el meu projecte sigui el meu espai de llibertat i, per tant, he d'aconseguir com sigui que aquest espai sigui el que jo vulgui que sigui. Si tinc ganes de fer un disc doble i que les portades siguin fetes amb fotos analògiques meves, doncs ja m'ho muntaré! I si he de treballar més per pagar-ho o he de demanar diners als fans de forma anticipada, doncs ho fem! És un dels reptes d'aquest projecte, intentar no cedir contra el que em vindria de gust fer. L'any passat, per exemple, volia fer una gira europea i no tenia ni un duro. Doncs entre Bla Bla Car i compartir cases de gent, al final em vaig muntar una gira de quinze dies amb quinze concerts en quinze ciutats, de Barcelona fins a Sèrbia, sense posar-hi un duro. Uns em van deixar la casa, uns altres, el cotxe i jo els oferia música a canvi. Aquest motor acaba sent, no només una estratègia de funcionar, sinó una manera de viure.

"Si jo estic treballant d'altres feines perquè els meus discos no donen i tinc sis persones treballant per mi i gestionant el meu disc, vols dir que no podem fer el canvi, que ells treballin d'una altra cosa i jo treballi d'allò meu?"