Aspencat

Data assenyalada en molts calendaris: divendres 7 d'octubre, Aspencat en acústic a la Fira Mediterrània de Manresa. Més enllà dels paral·lelismes entre el nom de la fira i el de l'espectacle 'Cap a la Mediterrània' la jornada es preveia prometedora. No es tractava d'un acústic qualsevol -els valencians ja n'havien ofert en diverses ocasions- sinó que aquest venia en gran format; els acompanyava l'orquestra bagenca Camerata Bacasis. Una trentena de músics, en total.

El teló es va aixecar amb puntualitat britànica, mentre la majoria d'assistents encara no havien trobat el seu seient numerat a les files del Teatre Conservatori de Manresa. Una escenografia a mida i especial per l'ocasió va descobrir-se: un parell de teles blanques simulaven veles nàutiques, més d'una trentena de bombetes penjaven del sostre i accentuaven la intensitat a les tornades.

Els integrants de l'orquestra ja estaven asseguts, mentre que els components de la banda apareixien. De fons el sampler introductori. De la mateixa manera que ho fan en els directes elèctrics, Aspencat va obrir amb "Música naix de la ràbia", el single del seu últim treball. La melodia inicial de corda fregada va ser l'excusa per fer entendre que la fusió dels dos estils no era en va: el tema va agafar un realisme lluny dels violins que utilitza el grup en els concerts habituals. Un so compacte, directe, molt treballat i carregat de matisos van impressionar des de la primera cançó. El concert es va poder gaudir a un volum amable. Devien ajudar les tres hores de proves de so que va dur a terme la formació.

Les cançons dels valencians anaven arranjades per ells mateixos, concretament per Hèctor Peropadre, que va sorprendre per la seva multi instrumentació: guitarres, llaüt, acordió, segones veus i samplers. A més a més, el músic anava donant modestes indicacions a l'orquestra amb el braç. Dues veus per violins, una per violes i una pels chellos dibuixaven els pentagrames. No es va trobar a faltar, en cap moment, el vent metall característic del grup; ni les línies de baix, que es van veure transformades al parell de contrabaixos. El set de bateria també es va veure reduït de cara l'acústic, com també ho van fer els breaks que Jaume Tur ofereix.

Pel que fa al repertori, es van poder degustar els dos últims discos principalment, amb algun moment per la nostalgica "Xiqueta dolça" del seu 2n treball, que va aportar un toc rumbero a la nit. Van aparèixer altres cançons com "Revolucionari", "Naixen primaveres" i d'altres més previsibles: "Vull brindar", "La distància"... En la recta final del concert, en bis, els dos líders es van aixecar dels tamborets, de mitjana alçada, i van prendre presència a línia de monitors. Van demostrar que la potència que tenen a través de les vàlvules dels amplis es podia transformar per acabar rapejant sobre corda fregada.

L'actuació va anar acompanyada en tot moment d'un rerefons crític i reivindicatiu. La gran majoria de temes anaven introduïts per un parlament de la mà d'en Kiko que compartia alguna lluita social entre els assistents. També hi va haver lloc per les vivències personals i espai per contextualitzar les cançons i les seves lletres escrites pels membres. El públic que omplia el teatre, sorprenentment heterogeni -fruit de casar dues propostes distants-, recitava les cançons i en va ser un dels protagonistes en el moment que el concert apuntava al final: tot el teatre de peu.

Va ser la demostració que la música té poques fronteres i és transversal. Una nit diferent, en un ambient diferent. La Mediterrània va brindar una simbiosi que segons en Kiko d'Aspencat és 'Un inici'.