Emocionar

Cantant de Bonobos

“La música pot donar nom a l’innombrable

 i comunicar allò desconegut”.

Leonard Bernstein

La música és més música quan té aquell màgic poder de colpir-te al lloc més profund de les teves entranyes. Quan et fa vessar aquelles llàgrimes que no saps ni que tenies guardades per a aquesta ocasió. Quan et transporta, t’abraça i t’empeny a fer brollar sentiments que en el fons et són biga, fonaments i teulada. I, quan això passa, és aquell meravellós moment en el qual et pots arribar a sentir el més gran dels privilegiats.

Una sensació similar a aquesta, doncs, és la que vaig experimentar el passat 7 d’octubre en un Born CCM ple a vessar i on la Gemma Humet marcava un punt i seguit a la seva carrera acomiadant el seu primer disc [Si canto enrere (Satélite-K, 2014)] vestint cada cançó amb la delicadesa d’un orfebre. Minut rere minut, versos i melodies desfilaven càlids sent mà que t’acaricia i et colpeja alhora, com la brisa d’un mediterrani que t’abraça vora mar. I, evidentment, tot això més enllà de l’execució més que excel·lent d’una banda de luxe formada per músics de primera divisió que teixien cada tema amb la cura que l’ocasió mereixia. I tot plegat, amb l’emoció a primera línia de front, assaltant un públic que va sortir eufòric sota les estrelles del passeig del Born. Emocionar... Què més es pot demanar?

Diu Steven Pressfield en un senyor llibre anomenat La Guerra del Arte (Black IrishEntertaintment, 2013) que un bon professional és aquell que es dedica a dominar el seu territori, aquell que no perd energies a jerarquitzar-se i comparar la seva obra constantment amb propostes ja existents perquè agraden més o menys, o fan ballar més o menys, o venen més discos o menys, etc. Cal centrar-se en les cartes que un té per jugar i el fan únic. I en l’art, des del meu punt de vista, dominar el teu territori no implica exclusivament centrar-te a intentar excel·lir en una tècnica certament imprescindible (i  la qual no s’ha de deixar mai de banda), sinó que, a més a més, demana dominar aquest territori tan complex i alhora tan sincer: el de les emocions. Emocionar és aquell gol per l’escaire que no tothom sap marcar. Centrar-se a emocionar i, sobretot, amb sinceritat, és, per a mi, allò que fa que un artista sigui artista i és que, com diu el mateix Pressfield, el professional sap distanciar-se suficientment del seu instrument (la veu, la guitarra, l’instrument físic, etc.) per veure que aquest només és el mitjà tècnic que ell utilitza per treure tot el que té a dins. L’actitud, la ferma voluntat d’emocionar i ser sincer sense defallir, és allò especial que el fa professional.

En definitiva, sóc d’aquells que senten un respecte immens per la música i, com a tal, pel seu estudi, principalment perquè és el mitjà que em permet expressar-me. Esforçar-te a dominar el teu instrument és un goig, un plaer i una oportunitat preciosa que t’obre portes a buscar la manera òptima per articular allò que vols explicar. Posar molta energia a desenvolupar-te tècnicament és important, certament. Ara bé, per a mi, un artista no serà mai tan artista sense la ferma voluntat d’esforçar-se a emocionar sincerament i, emocionar sincerament és quelcom que no entén d’estils musicals, d’audiències, ni de xifres de vendes. Fer vibrar, transmetre a cor obert. Emocionar i punt.