Adrià Puntí

Les portes del Centre Cultural del Born rebien amb els braços oberts a l’artista català més excèntric que, després del seu disc el darrer any, s’aventurava a trobar-se de nou, cara a cara amb el seu públic més fidel.

Divendres nit, sala petita, cortines negres per parets i de color sang de vellut per l’escenari. No cabia dubte que el concert seria per a un petit comitè. Un piano de cua elegant lluïa com qui es vesteix de gala per a una bona ocasió. A l’altra banda, una cadira alta i una guitarra acústica donaven el punt d’ambient informal que relaxava als qui esperaven.

Ell també, duia texans, despentinat, ens feia sentir com si estesim a casa d’un amic, amb una copa de vi, parlant de coses nostres. L’ambient era íntim, de confiança, dient-nos "vull que em conegueu, que sapigueu com sóc". I així va ser durant la resta de concert. Amb les primeres cançons Puntí ja feia bromes. Mirava al públic, i el posava en tessitura, fent-lo participar, riure, cantar, i una mica de tot.

De cop, com si res, es girava cap al piano, desfent les bromes com el sucre en un cafè, i començava una altra cançó. Els espectadors anàvem vagant, entre La clau de girar el taller (Satélite K, 2015), de l’any passat, i cançons més antigues de treballs com  Pepalallarga o Maria. Lletres d’amor, d’enyor, tristesa i escatològiques que tant el caracteritzen, d’un to gris, sense percussió, amb un regust a records. Tothom callava i es fonia en aquells acords, que feia tant que no escoltaven en directe.

Entre una i altra, deixava sempre un marge, com qui escriu una nota o un aclariment entre cançó i cançó. Ens confiava experiències, orígens, fons d’inspiració, significats ocults, com "La prova del nou" que entre línies, va confessar, fa referència a la consulta del 9N.

Mig concert, mig monòleg, ens feia arribar la seva essència en el més pur estat, bohemi, amb un esperit jove, però amb l’astúcia que només té un veterà, dient-nos que semblava ahir que era tot fosc i començava amb les seves primeres cançons, crits al cel, com diu ell, un heroi de fang. Desinhibit, xerraire, convertia l’esdeveniment en una experiència més personal i no tant sols musical. Brindant-nos l’oportunitat de saber qui és i com pensa, descrivint els seus temes com a "funestos", fumant en directe, improvisant cada segon.

Passava després a asseure’s amb la guitarra a les mans, mentre l’escenari es vestia de llums vermelles, donant d’impressió que ens trobàvem en un bar americà de country de finals dels 80. Amb un sol focus damunt seu, tocava llavors "Sigo siendo torpe", amb la veu mig rascada, tot recordant-nos a la dels cantants de grunge. La seva però amb accent tancat de Girona, en acabar es despedia de nosaltres. L’escenari es quedava desert, però ningú s’aixecava de la cadira, sembla que tothom el coneix i sap que tornarà a treure el cap.

Evidentment, torna a l’escenari, d’un salt i s’asseu al piano per toca l’última, hipnotitzant el públic, fent-lo cantar de nou. Amb aquella mirada tant seva, tant d’ocell desengabiat, volant, cantant a plé pulmó. Deixant ben clar que aquella és la seva teràpia i la seva via d’escapada, i donant-nos amb aquesta cançó, "Ull per ull" una lliçó d’ètica pròpia, la seva pròpia llei, i no la de Talió.

S’acomiada amb un "Gràcies per haver vingut" i alçant la mà metre el públic se’l menja a aplaudiments. Dins del cicle de cançons obertes del Born, Puntí ens ha obert, no només la tapa del piano, sinó també la seva, ell mateix, la porta al seu taller.