Roger Mas i la Cobla Sant Jordi

Si t’endinses en el cor de Catalunya, més enllà de Manresa, a través d’una carretera de revolts que perfila una serralada frondosa, arribes a l’Alzina centenària de Mas Querol de Fonollosa. Aquesta alzina, de més de setze metres d’alçada, té el reconeixement d’Arbre Monumental de Catalunya. Quan hi ets ben a prop, entens el perquè. És per la màgia d’aquest arbre que va néixer Vesprades sota l’Alzina. I és per la bellesa de relacionar música i natura, i per les bones apostes musicals del festival d’estiu, que enguany se’n celebra la desena edició.

Un camí de sorra guarnit amb fanalets ens acompanyava fins l’altiplà de l’Alzina. Proximitat, caliu i un piano de quart de cua dalt l’escenari. Un “Ei, Jordi!” m’explicava que l’aire era familiar, entre amics, i unes taules petites amb seients fets de palla dibuixaven l’escena rural. Qui volia, podia fer un tastet de vi o uns montadets per escalfar motors i fer petar la xerrada abans dels concerts.

Roger Mas i la Cobla Sant Jordi eren el plat fort de la nit. El flabiol va donar l’entrada a la primera sardana, i en acabar, Roger Mas i els seus músics s’afegiren a l’escenari: “És fantàstic poder estar sota aquesta alzinota”, va exclamar el cantautor. El maridatge excel·lent de Roger Mas amb la Cobla va ser palès des del primer moment. Melodies de piano, acompanyament de vents, cobla sencera,... La instrumentalització era perfecta.

El solsoní és dels artistes que els agrada apropar-se als qui l’escolten. Entre cançó i cançó ens anava donant tastets de les raons que el porten a fer la música que fa. S’implica en la música ideològicament, i és un home de referents. Va reivindicar, per exemple, el poeta Cinto Verdaguer per l’extensa obra i la figura de geni del poeta, i també ens explicà que “El Testament d’Amèlia” és la seva sardana preferida, i que per això l’hi va voler posar lletra. Així, entre història i història, la música ens feia arribar tot allò que no es pot transmetre amb paraules.

La suavitat dels enllaços musicals entre veu amb piano, bateria amb contrabaixos suaus o els vents de la cobla ens acariciaven les orelles, com si l’Alzina acollís la música i ens deixés caure dolçament el seu so als qui n’érem a sota. Els músics jugaven amb els registres i les intensitats, i les cançons i les explicacions de Roger Mas es succeïren gairebé sense adonar-nos. Realment es tractava de l’espai ideal per gaudir d’una música de tanta qualitat. "La Santa Espina" amb la profunda veu del solsoní tancà aquell concert tan bonic, amb un últim crit: “Visca la terra!”.

La música, però, no acabava aquí. Sanjosex venia decidit a fer-nos gaudir encara més d’aquell espai tan encantador. Només parlant, la veu d’en Carles Sanjosé ja té aquella tonalitat que el fa tan únic, veu que vibra amb molta personalitat quan canta les seves lletres. “Perdoneu les bromes, en farem, espero que la música acompanyi”, ens confiava des del primer moment.

Els sons frescos i la naturalitat de la banda era el que venia més de gust escoltar en aquell moment. El públic, algun ja familiar amb els gironins, i els altres descobrint-los aquella nit, els escoltava atents i gaudint la vesprada. Jo em vaig quedar sobretot amb el somriure trapella de Sanjosex quan ens deia, abans de tocar algunes de les cançons, que aquelles lletres justificaven el seu nom tan especial. I així va ser com, amb somriures dalt i baix de l’escenari i amb aquells acords des del cor de Catalunya, vam convertir-nos en una petita part de la llarga història de l’Alzina centenària.