Acció i Teràpia de Shock

Dissabte de pont a L’Estartit. L’ambient que es respirava al poble, amb els bars plens i cues a les portes d’algun restaurant, contrastava amb la fredor de la zona de concerts a pocs minuts de començar l’actuació. Una zona de concerts que 48 hores abans bullia amb la música d’Oques Grasses durant la nit de Sant Joan, no semblava que hagués de repetir èxit amb el concert d’Acció i Teràpia de Shock.

El concert començava amb l’actuació d’Acció que, sense prèvia presentació, arrencaven amb “Tot està per fer”. La cançó semblava una metàfora perfecte de l’ambient del concert, i és que la banda gironina s’ho hauria de treballar molt per intentar guanyar-se un públic majoritàriament dispers i que no semblava molt fan del grup. Tot i no registrar una mala entrada, la gran capacitat del recinte feia que les prop de 200 persones es diluïssin entre els nombrosos espais buits que es veien. Les primeres cançons mostraven el que seria la tònica del concert: un grup d’adolescents situades a primera fila cantaven i animaven el concert, mentre que la resta del públic, d’una mitjana d’edat bastant més elevada, es mantenia en segon terme, provocant un ambient fred.

El cantant Jordi Pareta agraïa a la gent que els havia acompanyat des dels inicis del grup abans d’interpretar “Ser diferent”, i ironitzava amb les nenes del davant sobre si havien nascut fa 8 anys, quan ells van començar a tocar. Tot i els intents del grup per animar al públic, només ho aconseguien amb les joves protagonistes. Precisament “la claca”, com les va anomenar Pareta, serien les encarregades de triar part del repertori del grup i, després de la col·laboració de la cantautora Sara Terraza en dues cançons, el concert acabava amb “Cau” i “Si vols”.

Després del canvi d’instruments pertinent, el concert seguia amb l’actuació de Teràpia de Shock, però el públic no semblava tenir la intenció de crear més ambient, sinó tot el contrari. Les nenes que havien sigut protagonistes amb Acció havien desaparegut de la part del davant, i la resta de públic seguia igual de dispers i poc atent al concert. Un públic que causava la impressió que havia anat a passar la nit de dissabte al concert com podia haver anat a un altre lloc, i que en pocs moments va corejar les cançons o va animar el concert.

La banda continuava intentant animar els assistents, però els crits que els llençava Ferran Massegú no trobaven resposta i cada vegada més gent abandonava el concert. L’obertura de portes i l’entrada de gent de fora amb ganes de festa, sumat a l’arribada dels temes més coneguts dels garrotxins va aconseguir aixecar els ànims del concert, que va acabar amb un ambient que no s’havia aconseguit en les dues hores prèvies.

“100.000 històries” començava a animar la part final del concert i el públic s’acostava a l’escenari per crear més ambient. La cançó que dóna nom al seu últim disc deixava pas a un dels moments anecdòtics del concert, quan Massegú demanava un brindis però cap dels assistents tenia beguda, i el brindis es feia impossible. L’últim gran èxit de la banda, “A prop”, i la ja mítica “Sense tu” servien per tancar un concert que havia anat de menys a més i, tot i que els va costar, finalment van aconseguir animar el públic que no havia abandonat el recinte.