Quimi Portet

Després d'acabar la gira d''Oh my love' (Música Global, 2012), Quimi Portet es va engrescar amb un munt de projectes diferents. Va elaborar una caixa de cinc discos amb temes de Los Rápidos, Los Burros i El Último de la Fila, va girar amb el Col·lectiu Eternity (amb Joan Miquel Oliver i Jaume Sisa) i va produir el nou disc de Sanjosex. Això ha provocat que 'Ós Bipolar' (Música Global, 2016), la seva darrera referència, hagi estat un disc treballat de forma molt més intermitent que altres discos.

Què ha aportat al disc aquesta intermitència?

El disc sempre me l'he agafat amb molta il·lusió. L'he fet servir com a vacances de les altres coses. No és que les altres coses fossin coses que em desagradessin, eren totes molt excitants, però, per exemple, amb en Manolo van ser vuit mesos d'estudi intensos i les estones que em dedicava al disc em servien per airejar-me. Continuaves a l'estudi, però estaves treballant amb una cosa diferent. Això ha esponjat una mica el disc, no ha estat una feina tan obsessiva com altres discos en què entres a l'estudi i no en surts fins que està acabat. Ha estat divertit.

Pot ser que això hagi contribuït a fer un disc més eclèctic?

Probablement sí. Jo sempre vull que ho siguin, d'eclèctics, perquè a mi m'agraden molts gèneres i m'agrada que això es noti en els discos, però no sempre ho aconsegueixes. A vegades, si treballes de forma molt concentrada durant dos mesos, et surt un tipus de material que és tot més semblant. El fet que hi hagi tants mesos entre unes sessions i les altres et permet explorar diferents estètiques molt més fàcilment.

Després d'explorar aquesta nova manera de treballar, d'ara endavant l'objectiu és fer els discos més espaiadament?

Els discos els faré com sempre: com podré. No sempre els fas com vols. M'encantaria poder fer els discos així, durant quatre anys, però no sempre podré estar quatre anys sense fer un disc. Ni tant sols crec que vulgui. Tinc 58 anys i si faig un disc cada quatre anys... Em sembla que he d'afanyar-me una mica més i si he de fer discos que s'assemblin, doncs s'assemblaran i ja està.

En aquest disc hi ha cançons molt rockeres, com "Muntanyes de Lesotho" o "Dones nues". És més rocker que l'Oh my love?

Jo diria que sí. Hi ha una voluntat de què ho sigui. També hi ha cançons molt més subtils que en l'Oh my love. És un disc més d'extrems. Les cançons que són subtils ho són molt més i les cançons que són bèsties ho són molt més. I a mi m'agrada això. M'agrada que el disc em retrati perfectament en el moment que l'estic fent.

El fet d'haver recuperat Los Rápidos i Los Burros durant els últims mesos té relació amb què aquest nou disc sigui més rocker?

No, és més rocker perquè algunes de les coses que feia durant aquest temps no ho eren gens i les estones de vacances em sortia aquest punt més rocker?

Treballes sempre per contraposició?

Una mica sí. Jo em canso de seguida. Si he estat fent un disc molt rocker, de seguida voldré fer una cosa més còsmica. No sé si ho aconseguiria, però ho intentaria.

"M'agrada que el disc em retrati perfectament en el moment que l'estic fent"

A "Senyora musa" dius que "abans l'amor ens feia fer cançons". L'etapa de fer cançons d'amor pertany a una altra època?

La gènesi de la música popular molts cops és l'amor i això està molt lligat amb la joventut. De vegades veus senyors grans fent cançons d'amor i fan una mica d'angúnia. No dic que no es puguin fer cançons d'amor en edats una mica més madures, però em sembla que ja no és el tema central. No es tracta d'eliminar-lo totalment, però ja no és l'únic tema. Jo no el deixo de tocar mai, però apareixen altres temes i em ve molt de gust que apareguin.

De fet, en el disc hi ha moltes cançons amb nom de dona, però no són cançons d'amor...

Gairebé són una paròdia de cançó d'amor. En algunes s'insulta directament a la senyora fictícia de la cançó. En d'altres el nom de dona és, simplement, una excusa per fer una cançó pop arquetípica, com "Pamela". Sembla que les fa menys convencionals aquest fet que no i hagi un amor sincer. Hi ha la carcassa de l'amor, el nom de dona i l'estructura d'una cançó d'amor; però no l'amor.

Hi ha una edat a partir de la qual fer cançons d'amor comença a fer-se estrany?

No crec que es pugui generalitzar. Hi pot haver gent enamoradíssima amb 80 anys, però no és el meu cas. Les cançons d'amor són les més boniques de la història de la humanitat, no ho podem negar, i les que han agradat més a la gent. No crec que hi hagi una edat, seria molt trist si hi hagués una edat a partir de la qual no es pot sentir l'amor.

També a "Senyora mussa" et preguntes si,  amb una cançó, "és millor fer-los pixar de riure o navegar  en un mar de tristor". Hi has trobat resposta?

No, ni la vull, però em fa riure perquè és el que demanaria un poeta a la seva mussa en un moment de confusió. Sé que hi pot haver cançons molt boniques i molt tristes i cançons molt boniques que fan molt de riure. Ens dediquem a la música popular i no hi ha una acadèmia, ni una norma que et digui cap a on has d'anar ni quantes síl·labes ha de tenir un vers o quina és la temàtica adequada. Ens dediquem a un gènere que és explorar la pròpia llibertat i això fem.

Amb quin tipus de cançó et sents més còmode: amb les que fan pixar de riure, o les que fan navegar en un mar de tristor?

Amb totes, però he de reconèixer que fer riure a la gent és molt més difícil que fer-los posar tristos. Fer-los posar tristos és relativament fàcil perquè tots tenim una tendència a la melancolia. Fer riure a la gent és molt més difícil del que sembla. Fer el pallasso és una cosa, però fer riure de veritat... Jo els cops que he aconseguit que el públic rigui intensament i sentir-ho des de l'escenari, m'he sentit molt realitzat com a artista. Aplaudir poden aplaudir per cortesia o per educació, però riure d'una manera sorollosa o aparatosa no es fa mai sense voler. 

"No crec que sigui un artista humorístic, perquè no ho sóc, però l'humor forma una part molt important de la meva proposta"

Mirant els títols de les cançons, molts parlen de dones i, molts altres, d'animals. Té alguna explicació?

Hauríem de parlar amb algun psicòleg. Les lletres es poden fer de moltes coses, però a mi el bestiar m'agrada, els trobo simpàtics. Sempre ho he utilitzat. Ja vaig fer un grup que es deia Los Burros, la companyia discogràfica es diu Quisso Records i la que teníem amb en Manolo es deia Perro Records. Els animals són aquí i són un tipus de persones rares, però em sembla que som més raros nosaltres.

Una d'aquestes cançons és "Peix". Com hem d'interpretar-ne la lletra?

És una lletra purament fonètica. És un joc fonètico-poètico-paròdic. Va ser un plaer gravar-la i és molt divertit cantar-la.

Amb les teves lletres, la sensació és que, per sobre de tot, busques divertir-te. És així?

Jo quan em llevo, per sobre de tot, busco divertir-me. No només quan faig una lletra. Jo he vingut a aquest planeta a estar el millor que puc. No vull semblar frívol ni un aristòcrata, perquè no ho sóc, però des de molt petitó, com totes les bestioles del món, intento estar el més còmode i content possible, amb les persones que més m'agraden, fent les coses que més em plauen... I quan faig un text, exactament igual. De vegades trobes aquest plaer amb la tristor, amb l'evocació d'un enyor o d'un dolor antic, però de vegades el trobes amb el riure amb els amics o el riure amb l'hipotètic públic. No crec que sigui un artista humorístic, perquè no ho sóc, però sí estic segur que l'humor forma una part molt important de la meva proposta, sobretot escrivint però, de vegades, amb la música també.

A les lletres d'aquest disc, hi hem de buscar un significat profund al darrera o són un divertimento?

Jo diria que hi ha lletres que tenen un significat profund, però ja es veu que el tenen. I les que no sembla que el tinguin, és que no el tenen. Hi ha moltes maneres de fer lletres i d'escriure. Una d'elles és cantar la pròpia tristesa i la pròpia alegria, però de vegades el text és una simple melodia més i el que busques és que no espatlli el poder evocador de la música. Per exemple, a "Ós bipoloar" la música és molt bonica i ja et transporta, per tant l'únic que cal demanar al cantant és que no et talli el rollo, que canti bé, fluixet i que el que digui no talli la màgia de la música i, si pot ser, que la potenciï. Per això hi ha imatges evocadores però que no tenen per què tenir cap sentit. Simplement, aquelles paraules i aquells adjectius han de subratllar allò evocador i màgic de la música.

Si mirem la imatge que transmets en els videoclips, les xarxes socials o el web, hi ha una certa paròdia del sector musical...

Potser de vegades em passo. Sóc conscient que potser carrego massa les tintes, però em diverteixo molt, sincerament. També he de dir que el músic que es pren massa seriosament a ell mateix i la seva obra sempre m'ha fet certa gràcia, tot i que potser jo ho estic fent per l'altra banda. Faig el que puc. He trobat una manera de fer vídeos que és divertidíssima. No em compromet gens, és baratíssima i em diverteix. També hi ha un punt d'autoestima. Jo crec tant en la meva música i en les meves cançons que faig aquests vídeos repugnants i imagino que no podran espatllar la cançó.

Tots aquests 'tràmits'  que s'han de complir més enllà de la música, et molesten?

Quan era més jove tenia la pedanteria de dir que jo era músic i només m'agradava fer música. Ara he de confessar que em diverteixen totes les parts del meu ofici i una gran part  del meu ofici és fer propaganda, fer entrevistes, fer videoclips, viatjar, esperar... Hi ha una part del meu ofici que és això i l'accepto perquè m'agrada el meu ofici. I amb els anys aprens a valorar fins i tot les parts que en principi són menys espectaculars i a fer-les amb il·lusió.

"Jo crec tant en la meva música i en les meves cançons que faig aquests vídeos repugnants i imagino que no podran espatllar la cançó"