Jordi Batiste
L’ambient era molt familiar. Poc a poc, el Centre Artesà Tradicionàrius es va emplenar de somriures, retrobades i ganes de reviure anys més joves. Un públic adult, amb molts concerts i records a les esquenes, xerrava i es mirava l’exposició de fotos de fora de la sala minuts abans de començar el concert.
La platea, plena, i el pis de dalt, quasi també. A sobre l’escenari, tres cadires, una tauleta amb unes estovalles blanques i, a sobre, un sifó de Martorell. Jordi Batiste va sortir amb la guitarra a la mà i va donar tret de sortida a l’espectacle. Toca revisió, la història de la seva vida musical explicada amb cançons i paraules i acompanyat de grans referents i companys seus.
I va començar des de ben enrrere, amb ‘Demà’, confessant que la lletra no és seva, sinó del seu pare, ja que ell encara era massa jove quan la va escriure. Arriba a repassar els temes que tenia amb Els Tres Tambors, amb Màquina!, amb l’Orquestra Plateria o amb IA&Batiste. Tot i que va costar treure la vergonya al públic, els assistents es van anar animant a mida que avançava l’espectacle. ‘Raons que rimen’ amb la inestimable col·laboració d’Eduard Estivill i Montse Domènech o ‘Under the rain’ o ‘Earth’s Daughter’, amb Carles Benavent al baix i Emili Baleriola a la guitarra. Es denotava l’ambient càlid i desvergonyit que desprenia Batiste fent broma quan Benavent va deixar de sonar per un problema tècnic i quasi el va integrant en l’espectacle.
Va ser amb ‘Pallarès’ quan les files de dalt van començar a sentir-se a platea. Tot anava bé i l’escalfor de l’escenari anava arribant a tota la sala. De cop, Batiste es transformava en Rocky Muntanyola i ‘Miss you’ despertava un crit de “bravo!!” entre el públic i començaven a entonar més cançons. Versions de Bob Marley i Bob Dylan traduït per Pere Quart l’any 1964 tampoc van faltar. I l'homenatge a Ia, de IA&Batiste, que fa que el cantant s'emocioni recordant-lo.
De cop, Batiste va explicar que tenia un estudi de gravació i com va gravar la banda sonora dels barrufets en català. I, per sorpresa, va agafar un segon micro que li va distorsionar la veu com a un dels mítics barrufets i va interpretar la cançó sencera. Va merèixer una gran aclamació del públic, entre molts riures.
Per l’escenari van passar també la seva dona i els seus fills, que també el van acompanyar cantant i a la percussió, com també altres músics, companys i amics personals com Amadeu Casas, Max Sunyer, Manel Joseph i Luigi Cabanach.
No podia marxar però, sense tocar un últim tema, potser el més esperat pel públic. Batiste va dir ‘No voldria marxar sense abans tocar un tema important’. I d’entre el públic una veu va cridar “El noi dels cabells llargs!’. Efectivament, l’himne del jovent prograssista català, era imprescindible.
I és que després de tants anys, tantes cançons, tants records, tocava ordenar les idees i, tal com va explicar Batiste, ha estat difícil fer una tria de cançons representatives. Però podem dir que se n’ha sortit prou bé i els propis assistents, que abandonaven la sala amb un somriure nostàlgic, ho comentàven.
