Estúpida Erikah
Texans, vambes, jerseis, pocs abrics, algunes camises de quadres desbotonades fins a mig estèrnum. Majoritàriament parelles que esperaven que la sala polivalent del Tarambana, a Cardedeu, obrís portes. Alguns apuraven els últims minuts asseguts a les taules del restaurant tastant les delícies del cuiner, plats típics vallesans, de quilòmetre 0 i amb certificació ecològica. D’altres s’agafaven una cervesa artesana a la barra i sortien a fora a xerrar i fer fum. A l'interior del local, allunyat de l'ampli menjador, un grup d’amics festejava en un reservat. Faltaven cinc minuts per dos quarts d’onze de la nit, era dissabte i una cinquantena de persones es mesclaven dissimulats amb la clientela del Tarambana esperant per gaudir del concert acústic d’Estúpida Erikah.
Lluís Boira, ànima i cantant del grup, presentava a Cardedeu el seu tercer disc, 300 mil·lisegons per a crear un record (Petits Miracles, 2016). Disc acústic enregistrat a veu i guitarra amb la col·laboració especial d’un quartet de cordes magnífic.
Al Tarambana, dissabte, en Lluís va teixir un concert intimista basat en els temes del tercer disc, bàsicament amb lletres optimistes a ulls de la foscor i la solitud més absoluta amb la qual empatitza l’artista a l’hora de compondre. Tampoc va voler oblidar els grans clàssics com "Gominoles gegants i les meravelles aquàtiques" o "Els àngels ploren així". Aquest tercer disc, que abandona temporalment la banda rockera en què havien estat basats els primers dos treballs, s’inspira en el folk de Dylan i el cantautorisme de Colin Hayes.
Durant el concert, en Lluís, sol amb la guitarra, va mostrar les seves virtuts com a guitarrista i cantant. Tot i que li va costar arrencar, finalment va aconseguir generar un ambient proper amb el públic. Amb unes lletres a vegades un pèl complexes, va ser una llàstima que no aprofités més els interludis entre cançó i cançó per a aprofundir en els missatges. Tot i així, interpretant es va mostrar molt intens, molt sòlid, com sempre, i va aconseguir transmetre molts estats d’ànim. En la foscor de la sala ben aviat va voler tenir un record per als que ja no hi són amb la cançó que obre el disc "Les ones del desig". Més endavant, amb "El monstre", ens va regalar una denúncia social sobre la xacra de la violència de gènere i finalment, tant el públic com ell, van viure molt intensament el que es va convertir en el missatge del concert, "Tot anirà bé".
En sortir molts s’enduien el disc i esperaven que en Lluís es refresqués, es canviés de camisa i baixés per felicitar-lo i demanar-li una dedicatòria individualitzada. Durant l’espera el públic aprofitava per anar al bany o investigar el reservat que a aquelles hores, al voltant de la mitjanit, ja havia quedat buit. A dins, una taula encara per recollir amb les sobres d’un àpat copiós on no s’havia escatimat ni amb vi ni amb cava denominació d’origen. Sobre les tauletes auxiliars reposaven unes cinc copes baló amb el gel a mig desfer on flotaven restes de pell de llima i grans de pebre. Les parets, altes i llises, recollien l’exposició de quadres d’una pintora de Cardedeu, na Cinta Vidal, que amb les seves il·lustracions tractava de reflectir un món ple de perspectives diferents. Elles observaven els quadres i comentaven l’ordre i el desordre de les il·lustracions. Ells s’ho miraven i assentien amb el cap. A poc a poc les parelles anaven abandonant el Tarambana i agafats de la mà s’allunyaven sota una fina cortina d’aigua, taral·lejant que "Tot anirà bé".
