Joan Maria Pou

La Trinca em recorda els viatges de cap de setmana en cotxe de Barcelona al Masnou, amb el meu pare. Eren viatges curts, acompanyats de música o de programes de ràdio. Les cançons de La Trinca eren habituals i una eina excel·lent per aprendre a llegir entre línies o a captar el doble sentit d’algunes frases. La patata és un exemple perfecte del que vull dir.

El famós concert del Sant Jordi de l’any 1991 em va enganxar amb disset anys. Dels quatre grups que hi van participar, a la meva colla de l’estiu érem de Sangtraït, els heavies catalans. Aquesta balada és potser una de les cançons que més vam cantar plegats. Ara que l’he tornat a escoltar m'he adonat que els meus gustos han canviat, però tothom té un passat.

Un dels meus grups preferits. M’encanten. Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú. Quanta raó. Una de les cançons que més escolto mentre condueixo. M’emociona i em fa recordar bons moments que no tornaran.

És una de les cançons d’amor més boniques que hi ha. És trista però preciosa. I forma part de la meva vida des de fa molts anys. I no en sabria dir res més.

Raimon cantant Espriu. Quina meravella. Pell de gallina. Però ara és la nit i he quedat solitari a la casa dels morts que només jo recordo. De tots els poemes d’Espriu cantats per Raimon em quedo amb aquest de Cançons de la roda del temps. M’altera. Em fa cantar amb un nus a l’estómac. Sempre. No ho puc evitar.