Jordi Ninus

S'han esgotat les entrades. I, si s'ha de jutjar per l'interior del Barts Club, gairebé sembla que n'hagin venut de més: la sala està plena de gom a gom. A algú que no conegui la música de Jordi Ninus, li costaria fer-se una idea del tipus de música que li espera, ja que els assistents—ara dempeus i a tocar de l'escenari—són de totes les edats. Tots xiuxiuegen, expectants davant un escenari encara buit.

Quan Ninus i la banda surten a l'escenari, els fidels—que es guanyen a pols aquest nom—els vesteixen d'aplaudiments. “Bona nit, Barcelona!” crida ell i, sense més introducció, comencen a tocar.

En aquest concert Jordi i el seu grup presenten París (Música Global, 2016), el seu segon disc. Segons ens explicarà més tard entre cançó i cançó, porten més d'un any preparant aquest àlbum, la qual cosa es nota en l'afecte i l'energia que posen en cada tema.

Els músics es veuen multiplicats en diferit en totes les pantalles que els graven, i el públic balla i participa en totes les cançons. Surten artistes convidats a col·laborar: toca "París", cançó que dóna el nom al disc, amb Projecte Mut; i "Ho ets tot per mi", amb el Miquel Abras. Toca cançons pròpies—del primer disc i d'aquest nou—i algunes versions. Toca algunes amb tota la banda al complet, i també toca un parell en versió acústica només acompanyat per Jimmy Vidal—el guitarrista—. “Perquè tinguem un tast d'això, també” ens explica.

Però, sens dubte, el moment àlgid de la nit arriba quan el cantant demana un forat entre el públic. Baixa de l'escenari sol, amb la guitarra i sense micro, i comença a tocar envoltat d'un cercle de gent que, per primera vegada en tota la nit, atén en silenci. La veu del Jordi, “a pèl”—com diu ell—atrapa els assistents i els apropa encara més, atrets per la senzilla cançó que interpreta. I, de sobte, quan arriba la tornada, desenes de veus omplen la sala. Són el cor Sedeta Gospel Singers, amagats entre el públic, que l'acompanyen per a sorpresa de la resta d'assistents. La posada en escena resulta emotivament contagiosa, i així ho detalla ell també en acabar: “Us haig de dir, amb tota sinceritat, que aquest ha estat un dels moments més bonics de la meva carrera artística”.

El cantant torna a l'escenari i el grup torna a animar el seu públic amb cançons més mogudes. La gent no dubta a participar: fins i tot de vegades encara segueixen cantant quan la música ha parat. Quan acaben, una pluja d'aplaudiments inunda la sala, i la gent ja reclama els bisos abans que la banda hagi deixat l'escenari. Somrients, el Jordi i els seus els concedeixen de bona gana i, així i tot, semblen deixar el públic amb ganes. El concert ha estat un èxit, i la gent els espera per felicitar-los i fer-se unes fotos a la sortida. Ells, contents, saluden a tothom amb ganes. Com segueixin així, fins i tot París se'ls quedarà petit.