Silvio Rodríguez
Encara es cola el sol pels finestrals del Palau Sant Jordi mentre la gentada que ha vingut a veure Silvio Rodríguez s’acaba de situar als seus llocs. Un públic majoritàriament adult que està expectant per veure el que ha esdevingut un referent musical per a molts. Cares conegudes del panorama de la cançó protesta catalana s’amaguen entre la resta de cares desconegudes, totes amb la mateixa emoció.
De cop, s’apaguen les llums i la bateria, el piano, el contrabaix i un xilòfon donen la benvinguda al cantautor, que apareix entre aplaudiments i una gran ovació del públic i dóna el tret de sortida: 'Una canción de amor no es difícil cuando se viene de maldecir: los dos idiomas viven felices y hacen familia para vivir'. Comença el concert i comença el compromís, com no podia ser d’una altra manera.
Un 'Viva Cuba!' que se sent entre el públic és contestat per un 'Viva Cataluña!' sense embuts de Rodríguez. La senzillesa i la modèstia que l’envolten estan presents des del primer acord. Ha vingut a presentar Amoríos (Ojalá, 2015), el seu divuitè àlbum d’estudi, que sortirà a la venda a la península el pròxim mes de maig, i que molts esperen amb candeletes. Però no oblida temes clàssics de la seva carrera, que els assistents coregen amb ganes i acompanyen amb aplaudiments. El fons de l’escenari es tenyeix de roses i vermells per entonar la seva exposició de les 4 cançons de "Mujer con sombrero", que es veurà acompanyada de moltes pantalles de mòbil que apareixen per immortalizar el moment. 'Y solo yo lo apuesto todo a la mujer…' i el públic respon amb aplaudiments. La revolució no té gènere, ni nacionalitat. Entre el públic van apareixent banderes de Cuba i alguna estelada vermella. Quan acaba, Rodríguez cedeix el protagonistme a les guitarres i desapareix de l’escenari mentre el teló es pinta de blau elèctric.
Ja s'ha fet fosc, però ningú se n’ha adonat. A l’escenari les guitarres amenitzen el moment, però alguns assistents aprofiten per anar a comprar el sopar. És una llàstima el que s'han decidit perdre.
El cantautor cubà no tarda a reaparèixer entre ovacions del públic i comença amb un tema clau: "Mujeres", seguit de la "Tonada para dos poemas de Rubén Martínez Villena" i "La maza", que fa tremolar el Palau Sant Jordi sencer mentre el públic porta el ritme amb mans i peus, canta i ensenya tímides banderes. Rodríguez troba moment també per reivindicar la llibertat d’Ana Belén Montes, oficial de la intel·ligència dels EUA acusada d’espionatge per ajudar els cubans, i a qui dedica "En cual de esos planetas". Segueix amb "Sueño con serpientes" i "Quién fuera", unes cançons tan grans com la flautista que l’acompanya dins i fora de l’escenari, Niurka González, que llueix el seu talent gaudint cada nota.
Sembla que el concert s'està acabant quan s’encenen els contrallums. El públic es posa dret i observa com Rodríguez desapareix de l’escena, sense deixar d’aplaudir convençuts que tornarà. I no decep. Torna per entonar "Ojalá" i "Mi unicornio azul" i torna a marxar. Però té els assistents enamorats i amb ganes de més música, així que torna a aparèixer a escena per interpretar un tema que assegura que fa temps que no toca, dedicat a Sara González, companya de professió de Rodríguez, que va morir el 2012. Entre el públic lateral apareix una foto de Víctor Jara, que tampoc s’oblida. El públic sembla que vulgui ensorrar el Palau sencer quan Rodríguez s’acomiada per enèssima vegada, però no l'última, perquè els assistents faran que els tècnics recol·loquin la guitarra que ja havien recollit perquè Rodríguez torni a l’escenari a entonar "La gota de rocío" i, aquest cop sí, doni per acabat el concert.
