LGP i l'OCE

Les camises superaven amb escreix les jupes de cuir i les llargues cabelleres eren, més aviat, escasses. De fet, el públic podria ser perfectament el que omple habitualment l'Auditori de Girona. A dins, però, esperaven els grans referents del heavy metal a Catalunya. Los Guardians del Pont, liderats per l'ex-cantant de Sangtraït Quim Mandado, s'unien amb l'Orquestra de Cambra de l'Empordà per reviure els clàssics de la banda de La Jonquera i recordar-nos que encara els queda molta música a les venes.

Si algú esperava un concert pausat i tranquil, a la primera cançó ja va veure que anava molt equivocat. "Alè de mil-cent" ja demostrava que de canya, no en faltaria. Lluny d'aportar un punt de calma, l'orquestra només donava més força a unes cançons que ja de per si estan carregades de potència. "Inqui-missió" començava més pausada, només amb la orquestra, però, de seguida, la bateria de Martín Rodríguez començava a bategar. S'hi sumava la guitarra de Joan Cardoner i el baix de Quim Mandado. I ja tornàvem a ser a dalt. La sala embogia a cada cançó i, si no, ja s'encarregava Martín Rodríguez de remeiar-ho. Fent gala del seu adjectiu d'indomable, el bateria no parava quiet. I a cada moviment, la sala explotava a crits. Tant s'aixecava de la bateria per fer gestos mentre Quim Mandado presentava les cançons, com es plantava al davant de l'escenari per repartir baquetes entre el públic. A mig concert, ens regalava un solo de bateria que posava dempeus tot l'auditori. Estava pletòric.

Entre grans èxits de Sangtraït, Los Guardians demostraven que no només tenen passat i repassaven alguns dels temes del seu darrer treball, Sancta Sanctorum (Picap, 2013). Però eren els clàssics del grup de La Jonquera els que més feien vibrar el públic. Amb "Furtadora d'ànimes", la sala es llançava a cantar allò de "No hi ha qui el pari!" mentre que, la primera nota d'"El senyor de les pedres" ja posava tot l'auditori dempeus. Arribava un dels moments culminants. El so del violí emulava el solo d'harmònica més cèlebre de Sangtraït i "El vol de l'home ocell" feia embogir encara més la sala. Tant, que Carles Coll -director de l'orquestra- havia de fer callar el públic per no perdre cap detall de la introducció de violí.

El públic en volia més i, després d'alguns problemes tècnics, grup i orquestra reprenien el concert amb "Sentiments de paper". La nit s'anava acabant i "Somnis entre boires" no era suficient per calmar una sala que seguia exigint més. Feia ja més de dues hores que el concert havia començat i el repertori ja s'havia exhaurit, però els músics decidien acabar com havien començat, repetint "Alè de mil-cent".