Pinkponi

Pinkponi podria ser aquell amic que no saps ben bé fins a quin punt és amic teu, però amb qui t’ho passes genial. Podria ser una espècie d’amiga amb qui ja podríeu deixar clar si sou nòvios o no, però no ho feu. O jo què sé, podria ser l’última oliva que queda a la tapa que et porten al bar, que ningú es digna a agafar perquè és l’última, però que tothom vol menjar-se.

Tot plegat, perquè Pinkponi és aquell grup estrambòtic, que mai entendràs per què, però que t’encanta. Et planteges perquè això és així, però no tens resposta. No sé ben bé què tenen de diferent, però quelcom tenen. Potser és el grup que algú, poc espavilat, podria qualificar amb alguna cosa com: "Doncs a mi no em diuen res". Potser això passa per l’evident necessitat d’una múltiple escolta de la seva música per entendre la bomba que et llancen.

Però deixem de teoritzar conjectures barates. Anem a pams. Pinkponi és un còctel de músics de diferents llocs, geogràfics i musicals. A mig camí entre Barcelona i el Vallès, i a cavall d’un passat punk que estira i un present metamorfitzat a pop que posa un fre madur, generen un bolet. Un bolet en tant que és aïllat estilísticament parlant, una mica inèdit fins i tot, si voleu. Un bolet que, emmerdant-ho amb etiquetes, passa per ser una cosa semblant a un indie-pop-post-punk d'autor.

Tants noms evidencien que no parlem de res concret, per això, centrem-nos en l’etiqueta semànticament més diferenciada: "d’autor". Tot plegat no ho dic jo, eh, són ells mateixos que expliquen perquè la seva música és d’autor: "És així perquè és evident que darrere el disc hi ha un autor amb una manera de fer, de dir les coses i d’explicar les històries i amb un punt de vista definit", diu en Txame, cantant i compositor del grup. I és que no costa veure-ho.

Però bé, tot això ho deixem al desconegut estrat de composició musical. Parlant del que ens arriba, del producte final, la música de Pinkponi també és d’autor pel pes evident que hi juguen les lletres a cada cançó. "La música és important, molt, però sense perdre de vista les lletres i les històries que expliquem", diu l’Enric López, bateria. Però, quines són aquestes històries que expliquen les lletres de Pinkponi? "Explico què sento i com sento les coses. Sovint són sentiments o sensacions concretes" explica Txame. Potser és una cosa evident, però va més enllà: "Quan m’està passant alguna cosa, necessito explicar-la. Puc escriure una cançó quan estimo molt una persona, quan estic content perquè he tingut un bon dia, quan sento por perquè potser la nòvia em deixa, quan alguna cosa em fa posar trist". En definitiva, s’expliquen moments viscuts, i explicats des de la quotidianitat amb una esquitxada d’autobiografia i d’autoreflexió, però alhora fent un bombardeig d’idees amb potència cap a l’exterior. I amb dues vessants de moments: uns dolços i uns altres, amargs. Queden clares quines són les cançons tristes i quines, les alegres. Ara bé, també s’ha de dir que les tristes fan plorar, però les alegres, amb una estranya nostàlgia melancòlica, també fan pensar prou a fer-ho.

Tot plegat és propiciat per la veu sincera d’en Txame. Una veu que no amaga res, sense trampes ni embuts. Tants pocs embuts que, al més pur estil punki, diu paraulotes quan s’han de dir. Deixant de banda el costum una mica insà dels grups pop més benparlats i acurats, parlen malament quan s’ha de fer. "Cantem igual que parlem. Si vull explicar que vull 'follar', doncs ho dic així, igual que si vull expressar que tal cosa és una 'merda'", diu en Quim Coll, teclat.

Un disc per escoltar els diumenges

Un pas exitós pel Sona9 del 2014, en el qual van quedar semifinalistes, els va fer adonar que la cosa podia anar bé. Poc temps abans, en una primera etapa de Pinkponi, enregistren una maqueta de cinc cançons que acaben traient el 2014. Després de dos anys, el passat mes de març, arribava el resultat de la feina feta durant tot aquest període. Ho feia en forma de disc, un treball que es diria Diumenges (Satélite K, 2016).

Sorpresa! El títol del disc amaga que el protagonista d’aquest són, ni més ni menys, que els diumenges. El darrer dia de la setmana protagonitza aquest recull d’onze temes. Però no el van anomenar així perquè l’escrivissin un dia de ressaca, tot plegat és molt més profund, segons sembla. I de debò, jo us ho explicaria, però ells ho fan millor: "El concepte de diumenges descriu el que és el propi disc. En escoltar-lo t’adones que té una part clara i una part fosca, ja que hi ha històries alegres, que parlen sobre l’amor, i d’altres de més tristes, que tenen la desesperança com a tema central. Doncs un diumenge és el mateix. Un diumenge sempre comença fantàstic, lluminós. Esmorzes i tot va bé, encara queda un dia sencer de festa. Però a mesura que arriba la tarda, la cosa comença a davallar i t’adones que ja tens el dilluns aquí i que t’has menjat el cap de setmana. Aquesta reflexió, feta metàfora, ens va semblar ideal per a descriure el disc”, diu en Ferran Esteve, que, a la guitarra, completa el tronc de la banda. I això defineix immillorablement el disc. Aviso que no és un disc de digestió ràpida. Pot recordar el pop fàcil (que no per això amb menys valor) d’altres grups o cantautors que comparteixen escena amb Pinkponi, però se n’esmuny. Hi recorda erròniament. Diumenges és un disc per pair en un dinar familiar de diumenge, amb sobretaula de 12 h amb postres, xupito i puro inclosos. Un disc que atrapa si el saps agafar, aviso.

I síntesi final. Més enllà del nom, Pinkponi, suggerent i estrambòtic, que pot tenyir la imatge del grup de rosa, floretes i mamífers bonics, el que renilla aquest poni és maduresa. Potser vacil·lant d’una manera forçadament infantil o potser poetitzant de la més quotidiana de les maneres, etzibant-te sense treva amunt i avall en un viatge de clarobscurs d’autopsiconàlisi, però vessant maduresa. Maduresa per un tub, canonitzada per sobre les muralles musicals i abraonada brutalment cap a tu amb fermesa, seguretat i potència, fent que una implosió d’idees envaeixi el teu cap. Però en el fons, deixant-te amb una sensació de buidor, que només podràs omplir complint el tracte que ja has firmat escoltant per primera vegada Pinkponi: escoltar-los una altra vegada, i una altra, i una altra, i una altra... He avisat. Us recomano fer-ho un diumenge.