Terres de l'Ebre

Quan et senten parlar, la pregunta és imminent: “D’on ets: de Lleida o de València?” i arriba un punt que, cansat de donar explicacions que pocs semblen comprendre, la millor resposta que els pots donar és: “Sóc d’allà baix!”. I és que els ebrencs som de terra de ningú, com si s’hagués format un forat negre entre Tarragona, Lleida i el País Valencià i no poguéssim viure en cap de les quatre comarques de les Terres de l’Ebre.

Molts no entendran a quin territori pertanys, seran pocs els que sabran ubicar el teu poble i tindràs sort si algú vol fer gràcia entonant (sense saber marcar el ritme de tres per quatre) el “De Roquetes vinc”, la tan famosa jota que van popularitzar Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries.

Doncs, precisament ells han estat també qui han convertit  l’expressió que us apuntava en la cançó "Sóc d’allà baix" i l’han inclòs en el disc que commemora la seva llarga trajectòria: 20 anys.

Així doncs, ja ho diuen els Quicos –que és com naltros los coneixem–, “vivim en una cruïlla de cultures i paisatges, però ara només som un nus ple d'impostos i peatges”. Som el cor dels Països Catalans, però probablement també el territori més oblidat i sovint maltractat. Aquells que saben de nosaltres, potser ha estat arran d’alguna de les nostres reivindicacions, com per exemple en contra del Pla hidrològic nacional, quan tots els ebrencs vam alçar la veu per defensar allò que ens uneix: lo nostre riu. 

Però la gent d’allà baix no mos rendim fàcilment, som del morro fort i sempre mirem d’emprendre les coses de la millor manera possible. I és que a la vora de l’Ebre el temps sembla aturar-se, tal com diu la cançó: “Aquí trobaràs temps per a tot, no cal anar sempre corrent, si vols que t'ho digue clar natros anem fent”. Sabem gaudir dels instants, mai no falten els riures entre amics i estem segurs que com a la nostra terra, no es viu enlloc, malgrat que ben sovint ens hem de resignar a l’exili per guanyar-nos les garrofes: “Jo voldria viure on he nascut, estudiar i treballar sense tindre més remei que haver de marxar.”

Aquesta cançó és un viu retrat del saber fer ebrenc, de tot allò que ens caracteritza als que som de les contrades per on el riu Ebre s’obre pas. Tot un seguit de costums i valors que potser en altres punts de la geografia poden semblar llunyans, estranys o fins i tot exòtics. Creieu que exagero? Heu sentit a parlar mai del “xapadillo” o, el que seria lo mateix, anguila que s’asseca estenent-la al sol? Si la vostra resposta ha estat una ganyota de fàstic seguida d’un no, potser és que la meva afirmació no anava tan mal encaminada i, de fet, el grup ebrenc em dóna la raó: “Perquè sóc d'allà baix, diuen que estic al sud, perquè ballo la jota i minjo anguila en suc, perquè mesclo paraules tal com fem aquí al sud”.

Però per damunt de tot, som gent orgullosa de ser d’on som i amb ganes de rebre tots aquells que ens vulguin conèixer per mostrar-los les meravelles del nostre territori; així doncs: tu, què estàs esperant? “Deixa't anar pel ritme del sud, pel vent que bufa i diu benvingut! Vine allà baix i respira sud, crida en veu alta i queda't si et ve de gust!”.