Adrià Puntí

Queden pocs minuts per a les nou i la cua per entrar al Teatre Municipal de Girona encara és llarga. Gent de totes les edats es prepara per deixar-se sorprendre, una vegada més, per les excentricitats genials d’Adrià Puntí.

Quan tothom és, per fi, al seu lloc, queda clar que el cartell d’entrades exhaurides no ha sigut una simple estratègia comercial: el teatre és ple de gom a gom. Una veu en off anuncia que el concert serà una d’aquelles ocasions especials en què l’artista explicarà com es va fer el disc La clau de girar el taller (Satèlite K, 2015). Els seguidors de Puntí ja saben que aquesta cara oculta del disc és Enclusa i un cop de mall (Satèlite K, 2015), un ambiciós projecte que culmina en concerts com el d’aquesta nit.

Tot seguit, el públic es queda completament a les fosques. L’ambient d’expectació augmenta i la gent ja aclama el músic. Un vídeo que barreja imatges dels canals de Venècia amb elements de ferreteria (que donen títol al disc) dóna la benvinguda als espectadors. Després comença l’autèntic espectacle.

L’Adrià Puntí apareix sol en un escenari ben senzill. Seu en un sofà, fumant tranquil·lament i parlant per si mateix en una llengua intel·ligible que arranca les rialles del públic. Crida, xerra i, és clar, canta amb la seva característica veu enrogallada mentre es passeja entre els instruments i el decorat: està teatralitzant, amb un toc d’humor, el moment íntim i solitari en quèl’artista troba la inspiració i comença a compondre.

Al cap d’unes cançons apareix la resta de músics, companys des de fa d’anys de l’artista. Junts escenifiquen un joc d’amics, ple de bromes i complicitats, que vol representar els assajos en família on es forgen (mai millor dit) les noves cançons. Mentrestant el públic fidel coreja, aplaudeix, riu i demostra les ganes de retre homenatge al mestre. Tothom s’anima quan Puntí deixa enrere les cançons lentes i toca les cançons més energètiques i rockeres, amb les que bromeja anunciant “ara comença el concert!”. Fins i tot fa gala dels seus peculiars passos de ball i es passeja entre el públic tot cantant.

“Un assaig molt bonic”, és com defineix el concert, amb un somriure d’orella a orella, abans de marxar. Tot i així, no fa esperar gaire el bis i reapareix per donar les gràcies i dir adéu amb la seva peça més famosa: "Ull per ull".

Canta assegut a la punta de l’escenari, desitjant que et duri la bona sort frec a frec amb un públic emocionat, que tornarà a casa amb ganes d’explicar amb quina extravagància els ha enlluernat, avui, en Puntí.