Silvio Álvarez
Silvio Álvarez escriu a partir de les seves pròpies experiències, com moltes estrelles del rock. La diferència és que ell és un noi de dinou anys que ha viscut una vida tranquil·la i feliç. Les seves cançons expliquen moments agradables, records d’infantesa i d’adolescència, però també els problemes d’un noi de la seva edat, com un professor desagradable a l’institut o moments de soledat. Tot, amb melodies dolces, innocents però fresques, que ell mateix defineix com a pop-folk. Toca colze a colze amb el seu pare, que l’acompanya amb una guitarra, que li va produir el disc i que l’ha seguit de prop a cada pas del seu camí. El dissabte va estrenar Llops de mar (Autoeditat, 2015) amb la banda al complet, en Jaume al violoncel, el baixista del grup reusenc The Krav Maga i el bateria d'Ivory, de Vilallonga.
El Teatre Magatzem estava molt més ple del que es podria esperar d’un cantant que tot just comença. Vora una cinquantena de persones ens vam reunir per escoltar per primera vegada les cançons de Silvio i per veure’l en tres ocasions diferents, passar-se uns quants minuts afinant la guitarra. Només començar, l’instrument no estava al seu gust, moment que el seu pare va aprofitar per explicar-nos algunes anècdotes, i així un parell de cops més durant el concert. Però tot se li perdona a algú que veus que canta bé i que canta amb les ganes que ho fa Silvio Álvarez, que sap el que es fa amb la guitarra i que sap envoltar-se dels músics correctes.
El concert no transmetia la sensació dels concerts, en què el cantant és aquella persona increïble que et posa la pell de gallina. Semblava el típic amic que et canta un parell de cançons, a les quals porta un parell de setmanes donant voltes, per veure què et semblen. Explicava la història darrere les lletres, preguntava si havien agradat i demanava que el públic cantés amb ell. I la qüestió és que entre tots vam decidir creure’ns-ho i vam acabar cantant a ple pulmó la tornada de "Mar i ell" 'per cantar i per somriure' una vegada i una altra. Justament és la cançó més coneguda del seu àlbum, la que ha hagut de repetir en cada una de les entrevistes de ràdio que ha anat fent per les delegacions locals. Tot i així, no és la que ell se sent més seva, l’honor se l’emporta "Tiempo", un tema del seu pare i dedicat a la seva mare. Durant el concert en Dani Álvarez va agafar el micròfon i amb una veu molt més esquinçada que la del seu fill, va canviar el ritme a la nit, i la va fer més tendre, i sobretot, més madura.
Va arribar l’hora d’apagar els focus i en Silvio no s’ho creia, preguntava a un company del grup que si en quedava alguna i si no podien repetir-ne cap. El grup va cedir i van repetir un parell de temes, els del començament, per si ens havíem distret amb tant afinar la guitarra. En acabar, entre el públic potser no va quedar la sensació d’haver après res especial, ni d’haver descobert nous estils ni nous missatges, però vam sortir per la porta amb millor ànim de què havíem entrat, una mica més en pau amb el món. En Silvio diu que en aquesta vida el que vol ser és ser feliç, i amb els seus concerts ho és ell, i ens ho fa ser a tots.
Un últim consell. Si algú està interessat en la seva música, que vagi al concert, que li fa molta més justícia que no pas l’àlbum.
