Bonobos

La setmana passada va arribar al mercat 'Crida!' (RGB Suports, 2016) el segon disc de Bonobos. La banda explora nous camins amb un disc que s'allunya una mica del mestissatge i que agafa una sonoritat més contundent alhora que camina cap a unes lletres més compromeses. Ens trobem amb ells a l'estudi de disseny Partee, els encarregats de fer-los els dissenys d'aquest nou treball.

Presenteu Crida!. Déu n'hi do quin canvi!

Jordi Ginesta: Sí, des del primer moment que ens vam posar a gravar el disc vam dir que si algú que ens segueix se l'escolta notarà un canvi cap a una sonoritat menys ballable, però més contundent i directa. Al cap i a la fi, però, els discos haurien de ser una cosa sincera i aquest, per nosaltres, ha estat tan sincer com hem pogut. Qui ens segueix se n'alegrarà que haguem consolidat pilars forts de l'estil que ja intentàvem tirar endavant.

Quins són aquests pilars que heu volgut consolidar?

JG: Sobretot la solidesa del grup a l'hora de tocar. I el missatge també penso que és molt més directe. Hi ha cançons que parlen de temes molt concrets, cosa que amb el primer no passava tant. Amb un primer disc sempre experimentes i en aquest segon hem anat més de cara a barraca. A més, l'hem dissenyat com un recorregut. Els temes més ballables estan junts, les balades estan juntes, els temes més contundents també estan junts... L'hem dissenyat com un recorregut per tot allò que som. Sona més madur i crec que la maduresa és un valor positiu. El missatge de tot allò que som queda molt més directe, molt més clar i, sobretot, molt més contundent.

Irma Kappstein:  Comences amb unes idees i de mica en mica en vas aprenent, vas coneixent, vas veient...

JG: Teníem ganes de fugir d'etiquetes. Tota la vida se'ns ha etiquetat en el sac del mestissatge i estem d'acord que tenim temes que van cap aquí, però Bonobos sempre té un punt d'altres estils. A Animalanima potser no ho vam poder concretar tan bé com ara que tenim una mica més de recorregut fet.  En aquest disc hi ha temes més mestissos, però també hi ha temes molt pop-rock. I més enllà d'aquestes etiquetes, és un disc molt Bonobos.

David Nuri: Hem intentat buscar un so propi.

JG: És curiós perquè buscant un so propi ens hem oblidat que teníem saxo! [riuen] Hi ha temes que en el primer disc segur que l'hi hauríem posat, perquè si Bonobos té saxo, hi ha d'haver saxo. En canvi, en aquest disc hem decidit que si no ens hi va saxo, no n'hi posem. O si una cançó la sent més l'Arcadi, que la canti l'Arcadi! Hem intentat coses d'aquestes: que cadascú de nosaltres surti cantant alguna cançó, que si una cançó comença a caminar amb una sonoritat pop-rock, que acabi pop-rock, que no hi hagi gaires canvis...

"Teníem ganes de fugir d'etiquetes. Tota la vida se'ns ha etiquetat en el sac del mestissatge i estem d'acord que tenim temes que van cap aquí, però Bonobos sempre té un punt d'altres estils"

Teníeu l'objectiu de fugir d'aquesta etiqueta del mestissatge?

Arcadi Giol: Jo crec que no. En el fons ens hem mogut més en el món de la coherència amb allò que ens agrada i amb allò que ens sentim tots còmodes. I també la coherència en el sentit que si una cançó no requereix una guitarra fent X, no la hi posem, que en el primer disc potser sí que la inexperiència et fa que tu hi vulguis posar això, ell això altre... I potser no és el més òptim.

Pau López: Potser no seria fugir, però sí aclarir una mica el que volem fer, el que sentim i com ho volem fer.

Marc Roca: El que sí que vam fer és manipular una mica un parell o tres de temes perquè sonessin com abans. És a dir, en comptes de fer un esforç per desmarcar-nos del que fèiem, hem fet el contrari, hem fet un petit esforç per relacionar-ho.

DN: Jo he notat que no hi havia la intenció explicita de canviar molt l'estil però sí que parlant entre nosaltres sempre hi ha una voluntat de sonar diferent.

JG: Quan mires la carrera de qualsevol grup que ha durat molts anys t'adones que ha passejat per tots els estils que li ha vingut de gust. A nosaltres ens ha vingut de gust fer un disc directe i crec que ho hem aconseguit.

Hi havia una certa por de no passar-se amb els canvis?

PL: Potser no la por, però sí la incertesa. Hem fet un canvi en el qual nosaltres confiem molt, però, i la gent? Què li haurà agradat més, el primer o aquest? A mi particularment no és que em faci por però sí que tinc aquest pensament que ens hem distanciat molt i espero que sigui cap a bé.

JG: Tot i així, jo l'altre dia m'escoltava el nou disc de Pau Alabajos, que ha fet un canvi important, però jo continuo sentint en Pau! Sigui com sigui, sonarà a nosaltres perquè som nosaltres.

"En comptes de fer un esforç per desmarcar-nos del que fèiem, hem fet un petit esforç per relacionar-ho"

És un disc més contundent amb música i també amb lletres. Allò de la patxanga carinyosa queda molt lluny?

JG: Ara devem fer popxanga. [riures]

AG: Patxanga carinyosa ens emmarcava molt com som nosaltres i, tot i que la sonoritat del CD pugui haver canviat, la nostra essència continua sent igual.

JG: L'altre dia parlava amb en Nandu, de Nyandú, i em deia: 'No tot està inventat, tot està per reinventar'. I si ara ens hem reinventat, potser també hem tornat a reinventar la patxanga carinyosa.  Si considerem que patxanga és festa, seguirem fent festa, i si ens regim que nosaltres som carinyosos, com a persona, ho seguirem sent.

MR: Al twitter, però, ja no hi és.

Algunes cançons tenen una línia molt reivindicativa, que en el primer disc aquest concepte no hi era. Com és?

MR: En Jordi sempre ho ha volgut.

JG: Us enganyaria si no digués això, perquè la setmana passada publicava un article a La Tornada en què deia que calia música protesta en el segle XXI. En Marc, però, sempre m'ha dit una cosa que és molt certa que és que encara que de vegades vulguis dir moltes coses i tu et pensis que ho dius clar, no ho estàs dient clar. Sempre em deia: 'Digues les mateixes coses que vols dir, però simplement para't a pensar si són clares'.

MR: El tio et fot una metàfora abans d'explicar de què et parla!

JG: En aquest disc, seguint els consells d'en Marc, he buscat que el missatge sigui directe. Però no totes les cançons reivindicatives són meves. També hi ha "Milonguero" que és d'en Nuri.

DN: Alhora, però, està molt repartit. De lletres reivindicatives, tampoc hi ha tantes cançons que en tinguin.

JG: Reivindicar en el sentit d'anar contra el sistema no, però "On sóc" també és una cançó reivindicativa, perquè és una declaració de principis. La gent de Partee, que ens van dissenyar el disc, ens van proposar que es digués "Amor i revolució". Era molt elemental però realment ens basem en aquests dos tipus de missatge.

MR: "On sóc" és el que més ajunta les dues coses: primera part d'amor i segona, de revolució.

JG: Crec que amb la contextura actual cal cançó protesta. Si estant les coses com estan no hi ha protesta, qui està pitjor no és el món sinó nosaltres. És d'una lògica absoluta que en un moment de crisi, amb tot el drama que s'està vivint al Meditarrani, amb una vulneració sistemàtica dels drets socials per part de mil governs d'arreu del món... si als artistes no ens surt una mica la bena de protesta estem acabats.  

"Si estant les coses com estan no hi ha protesta, qui està pitjor no és el món sinó nosaltres"