Els Pets

Records, somriures, desitjos, mirades. Un aniversari sempre desperta emocions guardades als calaixos de la memòria i tota celebració envolta qui fa anys d’aquells que sempre han estat a prop seu, aquells que l’han vist créixer o que han crescut amb ell. I així era, la nit de dimecres, la sala Barts s’omplia dels qui per res del món no es volien perdre els 30 anys d’Els Pets, però –sense cap dubte– es reunien en un mateix espai munts d’històries diferents, milers de sentiments a flor de pell i milions de complicitats. I és que, si bé la nostàlgia no va tenir-hi cabuda, els de Constantí van fer del concert una trobada entre amics, des d’amics de la infància fins a amics ben recents, però tots amb ganes de compartir aquesta gran festa.

Així ho demostrava la llarga cua que envoltava aquest auditori de la ciutat comtal i el cartell de ‘Sold out’ confirmava que seria una vetllada única de la gira Trespuntzero per celebrar 30 anys molt ben portats. Cares conegudes, altres artistes que no es volien perdre la fita, famílies senceres, parelles, colles d’amics... Asseguts a graderia o a peu dret a la pista, tothom esperava amb candeletes que comencés la funció i era poc després d’un quart de deu quan Els Pets feien aparició tot interpretant “Sortiràs al carrer” seguida per “Agost”. A més a més de Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres i els ja habituals Joan Pau Chaves a les tecles i Jordi Bastida a la guitarra, també comptaven a l’escenari amb la Gran Orquestra Petita, formada per secció de vents i corda fregada.

Tot i que no calia cap mena de presentació, el vocalista va proclamar el tradicional crit de guerra amb què inicien els concerts: “Som Els Pets de Constantí...!” i, també com sempre, tothom responia amb “i visca la mare que ens va parir!”. I amb aquest tret de sortida, començava un repertori de ‘cares B’, d’aquelles cançons que no acostumen a sonar en directe però que no per això sonaven desconegudes als fans, sinó ben al contrari. La banda tarragonina feia un repàs a tota la seva discografia per commemorar aquestes tres dècades de música o, segons paraules del mateix Gavaldà, eren a l’escenari per celebrar que “el grup de rock amb el pitjor nom de la història fa 30 anys”. I és que qui els havia de dir, a aquests tres, la Nit de Nadal de 1985, que es convertirien en una de les bandes amb més trajectòria del panorama musical català...

Però el cert és que Els Pets enganxen i, en gran mesura, això es deu a l’espontaneïtat i naturalitat que desprenen i, en especial, al seu vocalista. Perquè en Lluís no s’ho va pensar ni un moment a l’hora de fer pujar dos fans encorbatats a l’escenari perquè ballessin al seu costat o, fins i tot, de saltar ell a la pista per cantar al costat del públic, fer-s’hi fotos i el que convingués. També va ser destacable el moment de silenci en què algú s’aventurava a cantar a crits la tornada de “Tarragona m’esborrona” i just llavors es convertia en un clam del públic a l’uníson; que més tard també es repetiria amb “No t’enyoro, nena” i “Vine a la festa”.

Així era, la festa continuava i, amb ella, el repàs per la discografia dels constantinencs per arribar a algunes de les cançons que més van fer ballar el Barts: “Hospital del mar”, “S’ha acabat” i “XL”. Cadascuna d’una dècada, separades en el temps per desenes d’anys, però del més gran al més petit dels allí presents gaudien amb un somriure d’orella a orella. Tanmateix, tota festa d’aniversari té un element comú: el pastís, i va ser a la recta final del concert quan n’apareixia un de gegant amb figures dels tres Pets i uns gegantins globus amb el número 30. De nou, el públic a capella corejava el “Moltes felicitats” i compartia el desig de la banda de poder celebrar-ne trenta més tots plegats.

I una caixa de música en mans de Joan Reig era el que posava la cirera al pastís: el “Bon dia” sonava dalt de l’escenari, la cançó que més fama els ha donat i denominador comú de tots els seus concerts també servia per cloure aquestes dues hores exactes de música. Acompanyats a l’escenari per una bona colla de seguidors que van anar pujant convidats pel vocalista, Els Pets s’acomiadaven de la capital catalana amb el mateix bon sabor de boca que el públic s’emportava cap a casa. Per molts anys, llarga vida!