Anna Roig

Hi ha moltes cançons del Joan Colomo que m’agraden, però aquesta, des que la vaig sentir la primera vegada, em va enamorar. Per la senzillesa, tendresa i surrealisme que combina i, suposo que, també, perquè hi canta el Petit de Ca l’Eril, un altre músic que m’agrada molt com escriu i compon.

No hi ha dubte que aquesta és una cançó històrica. A banda que, al darrere d’aquesta lletra i aquesta melodia, hi ha una història real ben trista i potent, per mi és tot un exemple del que és una cançó ben feta. Expressa un sentiment molt dur amb unes paraules justes i plenes de poesia, i això fa posar la pell de gallina.

És una cançó que em fa sentir bé, potser perquè té un aire “pop” d’aquells que et fa la sensació de ja haver-la escoltat alguna vegada en alguna altra banda, i dóna tranquil·litat. També pel missatge: trobar en un mateix la manera de rentar-li la cara a la vida i tirar endavant.

La vaig redescobrir fa poc en un concert de l’Adrià Puntí i em vaig dir que realment era una gran cançó. M’encanta l’imaginari poètic que hi ha en els textos de l’Adrià Puntí.

La lletra és preciosa, però la senzillesa de la melodia encara la trobo més bonica. Sens dubte, és una gran cançó. No calen gaires paraules per parlar d’una cançó així, senzilla i bonica.