Raimon
Acaba de fer 75 anys i ho va celebrar fa un parell de setmanes amb un doble concert a l'Auditori de Barcelona, però a Raimon encara li queden projectes. El cantant, que aquests últims mesos ha rebut els màxims reconeixaments oficials del País Valencià, viu un moment dolç i es mostra convençut a continuar cantant.
El futur, com el preveu?
Ara estem preparant coses pel País Valencià i Mallorca, ja tinc coses per al 2017... A València havia cantat bastant menys del que hauria d’haver cantat, per raons òbvies, ja que hi estava governant el PP i ha estat difícil. Han intentat esborrar-me i aquestes coses que fan. No ho prohibien, però ho posaven difícil. A més, els ajuntaments –que normalment són qui fa les contractacions-, si són del PP, ni pensar-hi. El PP ha lluitat sempre contra la llengua i la identitat catalanes, de tota la vida. Ara això ha canviat, la gent que està al govern és gent més democràtica, més amable i més esquerrana i les coses es poden fer. Així doncs, si no ho faig ara que tinc 75 anys, vés a saber quan ho faré! Vull recuperar una mica aquests 75 anys perquè allà hi ha gent que no m’ha sentit mai en directe.
Li ha dolgut aquesta actitud de les institucions?
Agradable no és. En certa manera sí que m’ha dolgut perquè ha impedit que jo pugui tenir contacte amb la gent d’una manera normal, però, per altra banda, sabent de qui ve, et fan un petit homenatge negant-te. Almenys es demostra que els fas mal d’alguna manera.
Fa poc li van donar la màxima distinció de la Generalitat Valenciana. També el van nomenar Fill Predilecte de Xàtiva. Què li passa pel cap quan, després de tots aquests anys, rep aquestes reconeixements oficials?
En un principi ho he intentat evitar. Jo havia parlat amb ells per intentar esperar una mica perquè l’excés de reconeixement t’ataranta una mica, però van dir que no perquè era una manera que es veiés clarament que les coses canviaven i jo el que no podia era no acceptar. Si hi ha una sèrie de gent, amb la qual estàs més a favor que en contra, quan et donen un premi l’has d’acceptar, i ben a gust!
Li costen aquests reconeixements públics?
No, però el perill és doble. Per una banda, hi ha el risc de creure’t que ets alguna cosa però també que altres pensin que això és perquè ja te’n vas. També hi ha moltes envegetes.
“Sabent de qui ve, et fan un petit homenatge negant-te”
Parlant d’aquest futur, vostè es veu preparant noves cançons o entrant a enregistrar nou disc?
És el que he fet tota la vida. Ara bé, jo sempre cito l’Antonio Molina, que deia que “el futuro es muy oscuro trabajando en el carbón”. En qualsevol moment pots fer-te mal a la mà i no poder tocar la guitarra. O coses més serioses. Saps que qualsevol cosa et pot passar, però si no fas projectes ets un imbècil. Tinc una certa edat i vaig fer una cançó que ho diu: “amb més records que projectes”. Però els projectes encara hi són. Això sí, sé que amb 75 anys he fet més del que puc fer a partir d’ara. Si més no en quantitat, en qualitat no ho sé. Dit això, el futur? Continuar.
Fa poc deia en una entrevista que creu que li queda poc temps com a cantant...
Queda menys temps del que porto. Porto cantant en públic des dels vint-i-un anys, és a dir, en fa prop de cinquanta-cinc. Cinquanta-cinc més no hi estaré. No sé quants més en faré.
S’imagina el dia de penjar la guitarra?
No cal penjar la guitarra, la pots continuar tocant.
Doncs el dia de deixar els escenaris...
Sí. Bé, ho he vist en altra gent i sé que és factible. Hi ha molts motius per deixar-ho: que no estiguis a gust, que el públic es cansi de tu, que no tinguis res a dir i et pensis que ja ho has dit tot, que hi hagi un problema físic o que la veu no estigui en condicions d’aguantar dues hores de recital... O també pots cansar-te del públic! (riu)
En el seu cas, n’ha passat alguna, d’aquestes?
No, encara no!
"Tinc una certa edat i vaig fer una cançó que ho diu: “amb més records que projectes”. Però els projectes encara hi són"
Després de tots aquests anys, encara li queden fites per aconseguir?
Jo no sóc com els jugadors de futbol, que volen ser campions una i altra vegada. El plantejament no és aquest. El meu plantejament és fer coses que tinguin un nivell de qualitat, ser sincer amb mi mateix per no enganyar els altres i intentar aportar a la cultura catalana, i a la cultura en general, el meu granet de sorra que contribueixi a una continuïtat d’una llengua, una cultura i una manera de veure el món. I fer-ho bé des del punt de vista de la bellesa i amb alguns punts de reflexió. Aquest és el plantejament que tinc des del primer o segon any de cantar en públic. Les primeres cançons em van sortir de manera espontània, però la mateixa gent m’ha fet continuar. Si el públic no hagués fet cas de les cançons que jo vaig fer en un principi, no hauria continuat fent cançons. Hi ha gent que comença, no li fan cas, i segueix insistint fins que n’hi fan. Jo, si no m’haguessin fet cas des de bon començament, hauria fet el doctorat a la facultat, les oposicions i hauria estudiat per a professor d’història o del que fos.
“Si el públic no m’hagués fet cas des de bon començament, no hauria continuat fent cançons”
Vostè ha dit alguna vegada que si vols tenir criteri propi i intentes ser lliure, has de pagar un peatge. En el seu cas, aquest peatge ha estat molt car?
Penses que s’haguessin pogut fer moltes altres coses, tenir molta més presència en els mitjans, poder treballar en unes condicions millors... S’ha treballat de maneres increïbles. Durant la dictadura, però després també. Analisa [la seva dona] i jo agafàvem els altaveus, els posàvem a la baca del cotxe, ens n'anàvem a cantar i potser quan arribàvem allà ens deien: “no hi ha permís”, i havíem de tornar cap a casa. Ara, en canvi, hi ha tot un món en què la censura no és òbvia, però les punyetes sí. Si tu tens un criteri propi i no segueixes el corrent que està marcat, sols estar, com a mínim, fora del circuit i, en el millor dels casos, una mica marginat. No estic parlant de mi, estic parlant de qualsevol actitud artística.
Un cop acabada la dictadura, es genera una tendència a pensar que això de fer cançó compromesa potser ja no és necessari. Fins i tot hi ha qui ho veu com una cosa passada de moda. Ha estat difícil lluitar contra això?
Qualsevol cançó es compromesa. “Corazón de melón” és una cançó de compromís absolut amb la casa de discos, per vendre. El compromís hi és sempre. Ara bé, això no té res a veure amb modes. Si tu actues per modes, sempre arribes tard. Tu creus que pot estar de moda agafar un poema d’Ausiàs March com “Veles e vents” l’any 1969 o 1970 i cantar-lo? Allà la moda no hi era. Jo vaig pensar que això valia la pena fer-ho perquè vaig considerar que Ausiàs March era un gran poeta. O el que vaig fer amb l’Espriu l’any 63, que vaig musicar “Música de capvespre” i després vaig fer tot el cicle de “Les cançons de la roda del temps”. Si jo hagués pensat en termes de moda no hauria fet mai res de tot això! Ni tan sols hauria fet “Al vent!”.
“Ara la censura no és òbvia, però les punyetes sí”
Raimon: 5 moments clau
Una carrera que comença amb “Al vent!”
L’any 1959, amb només 19 anys, Raimon –que llavors encara era Ramon Pelegero- componia la seva primera cançó: “Al vent!”. La cançó neix després d’un viatge “de paquet” en la moto d’un amic i de seguida es converteix en himne.
La poesia es fa un lloc entre les seves cançons
L’any 66, Raimon publica Cançons de la roda del temps, un àlbum que arribava encapçalat per una coberta de Joan Miró i en què el cantant musicava alguns dels poemes del llibre de Salvador Espriu El caminant i el mur. Era l’inici d’una llarga llista de poemes musicats que Raimon aniria publicant al llarg dels anys.
Un 18 de maig a la Complutense
Durant els anys 60, en plena repressió franquista, Raimon comença a habituar-se als concerts multitudinaris que serveixen de clam en favor de la democràcia. Un dels més cèlebres arribaria el 18 de maig de l’any 68 a la Universitat Complutense de Madrid. D’aquell concert en sortiria la cançó “18 de maig a la Villa”.
30 anys al Sant Jordi
Amb motiu del 30è aniversari d’“Al vent!”, el dia de Sant Jordi de l’any 1993 Raimon ofereix un recital al Palau Sant Jordi de Barcelona davant de 18.000 espectadors. Al recital hi col·laboren músics com Pete Seeger, Paco Ibáñez, Ovidi Montllor, JoanManuel Serrat, la Coral Sant Jordi, Daniel Viglietti o Pi de la Serra.
Els reconeixements oficials arriben a València
Fa pocs mesos, Raimon rebia l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana i es posava fi, d’aquesta manera, a dècades d’oblit per part de les institucions valencianes. També era nomenat fill predilecte de Xàtiva, dos reconeixements que s’unien a una llarga llista de guardons com la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1997) o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2014).
La pregunta de la setmana
La lectura t’influeix i tinc una quantitat d’autors que he llegit al llarg de la meva vida que m’han influït molt. Des d’autors d’aquí com en Joan Fuster, l’Espriu o Ausiàs March, evidentment, també poetes com Luís Cernuda o José Hierro o clàssics com Garcilaso. Autors italians com Cesare Pavese a principis dels 60, francesos Paul Éluard o Verlaine... Ara bé, a l’hora d’escriure això no ho tens al cap. Pel que fa als referents com a manera de cantar, n’hi ha de molt diferents. Jo de jove estava a una emissora de Xàtiva i allà tenia accés a molts discos i totes aquestes coses t’influeixen. Però també t’influeix com un cantant de Xàtiva canta “El misteri d’Elx”. Hi ha tota una influència mediterraneofrancoangloamericana que és allí. Tot això, però, són influències, no referents. De referents a l’hora de posar la veu, no en tinc.
El test de La Tornada
Quin és el primer concert on va assistir?
De concerts, no se’n feien, quan jo era petit. La gent cantava a les sales de festa i a les revetlles, però no hi havia concerts com a tal.
Un personatge de la infància que l’hagi marcat?
La meva família: el pare, la mare, els germans...
El primer cotxe que va tenir?
Jo no sé conduir, però el primer que vaig tenir, que tenia un xicot que me’l portava, va ser un 600.
Sap qui és en Barney Stinson?
No.
És un personatge de Como conocí a vuestra madre, una sèrie americana.
Un lloc on perdre’s?
Seria millor un lloc on trobar-se. Perduts ho estem més sovint que no trobats. Però vaja, qualsevol. Al Mediterrani hi ha lloc magnífics i aquí també. Afortunadament la natura està plena de bellesa extraordinària i n’hi hauria molta més si no ens dediquéssim a carregar-nos-la.
Menjar de l’àvia o menú de gustació?
Jo sóc de menjar tradicional. Aperitiu, primer plat, segon plat i postres.
Un mite eròtic confessable?
Tots es poden confessar! La dona més guapa que hi ha hagut, per mi, era Ava Gardner. Després hi ha dones de Xàtiva que eren meravelloses, però si dic el nom no sabreu qui són.
Amb qui preferiria anar a sopar: amb l’Albert Espinosa o amb l’Eduard Punset?
Perquè em fas triar? Jo sopo amb la meva dona i amb els amics. A ells no els conec.
Quines tres coses salvaria de casa seva si hi hagués un incendi?
Analisa, jo i si hi ha alguna altra cosa viva per allà.
Quin és el pitjor concert de la seva trajectòria?
Crec que un dia d’aquests en farem un de pitjor. Els italians diuen que el fill del pitjor no es mor mai.
Ha mirat mai Gran Hermano?
No.
Quin diari llegeix habitualment?
Des que hi ha Internet, pico molts diaris.
Amb quin personatge de Plats Bruts es quedaria?
Jo veig poc la televisió.
Amb qui no es faria mai una selfie?
És molt difícil de dir... Pel carrer gent que no coneixes de res et paren per fer-te selfies i és molest, però el que encara és més molest són els flaixos en un concert. A mi m’enlluernen i és com si m’esborressin la lletra de la cançó.
Per acabar, sabria completar una cançó de Pau Alabajos que diu que “La terra és plana perquè ho diu...”?
No ho sé.
“...l’informatiu de Canal 9”
(RIU)
