Senyor Mit

El sol decantant cap a l’ocàs m’il·luminava la carretera direcció a Hostalric, en arribar-hi ja era fosc. Probablement, qualsevol altre diumenge de desembre els carrers haurien estat deserts, però les aglomeracions de gent pels volts del Centre Cultural Serafí Pitarra ja feien sospitar que aquell no era un diumenge qualsevol.

Carles Serras, fill de la vila, presentava el seu segon treball discogràfic El teu vestit m’encanta (Altafonte, 2015), un àlbum molt esperat després de la bona acollida que va tenir el seu disc de debut. En Carles ha aprofitat aquest impàs per aprofundir en tots els aspectes creatius que envolten una gira: des de compondre les cançons del CD fins a idear una escenografia molt especial per al concert de presentació. És per això que els seguidors se sorprenien només d’entrar a la sala, ja que un arbre colossal ocupava el bell mig de l’escenari, i el terra ben ple de fulles de plataner et transportava en un bosc d’hivern. I és que l’hivern és el veritable protagonista d’aquest disc. Un ambient místic s’apoderava de la sala, tot i el degoteig incessant de gent que no parava d’arribar al lloc del concert.

Amb el pati de butaques ple a vessar, una consolidada banda feia acte de presència a l’escenari. A més dels músics habituals, hi va haver col·laboradors de luxe com la de Pau Marcos tocant la viola de gamba i Domènec Surroca al violoncel, a més de Neus Aguer que va acompanyar-los amb la seva càlida veu. Al llarg de la vesprada van fer un exhaustiu repàs dels nous temes, molts dels quals es podien escoltar en primícia, i tampoc van faltar-ne del primer disc, que van ser acompanyats pels aplaudiments provinents de la platea del teatre. La complicitat entre els músics es feia evident tant a dalt com a baix de l’escenari, amb un so compacte i molt ben arranjat. 

Carles Serras, ja posat de ple en la pell del seu alter ego, Senyor Mit, prenia el paper de trobador i cantava precioses històries que feien arrissar la pell a més d’un. No van faltar els habituals protagonistes de les seves cançons: la Laura, l’Arnau, la Neus o la Marta, vells coneguts de bona part del públic que murmurava les cançons tímidament per por de trencar la màgia creada en aquell petit teatre que ha vist créixer en Carles.

No, no va ser un diumenge qualsevol. Va ser un diumenge per recordar. Esperem que en vinguin molts més!