Gemma Humet

Després de molts anys al costat d’artistes com Toni Xuclà, Pau Figueres i, sobretot, Toti Soler, la primavera passada, Gemma Humet es va presentar com a compositora amb Si canto enrere (Satélite K, 2015), un disc molt personal on s’atrevia a exposar les seves pròpies vivències, sentiments i emocions.

En presentar Si canto enrere vas dir moltes vegades que et senties més intèrpret que compositora. T’has adaptat al rol de compositora?

Ara és diferent, perquè estic més acostumada a anar pels llocs i cantar les meves cançons, però porto molts anys cantant coses d’altres persones. En aquest rol estava supercòmoda, perquè no t’has de plantejar què expliques, què mostres de tu... Cantar les meves cançons m’agrada molt perquè em sento molt sincera amb qui ho escolta, però sempre fa una mica de por, perquè m’estic obrint moltíssim. És una cosa molt vulnerable i les crítiques afecten.

Afecten més?

Una mica sí. Se’t jutja d’una altra manera. Com a intèrpret, se’t pot jutjar per si cantes bé i per si allò que cantes arriba o no, però si la cançó és bona o dolenta no t’afecta. Aquí si una cançó agrada més o menys toca molt més endins.

Aquest pas, doncs, devia ser difícil de fer...

Sí, de fet és una cosa que em feia molt de respecte, però a l’hora de treure un disc i promocionar-lo és més fàcil que les cançons siguin teves. Això, a més, es va unir amb una necessitat de canviar d’aires i provar coses diferents que no havia tingut temps de provar.

Has apostat per unes cançons molt personals, un canvi radical respecte a interpretar cançons dels altres. Com és?

Jo tenia molt clar que, com a mínim amb aquest primer disc, volia ser molt sincera amb aquelles persones que m’estiguessin escoltant.  Tenia present que hi podia haver molta gent que no em conegués de res i d’altra que em conegués pel que havia fet abans amb altres persones i volia que si algú arribava a aquest treball sabés qui sóc, no qui he estat com a participant d’altres projectes. Volia ser tal qual sóc jo i que la gent que l’escoltés per primera vegada pogués sortir amb la sensació que em coneixia una mica més.

Per tant, és una manera de reivindicar-te després de totes les col·laboracions que havies anat fent...

Una mica sí, però sempre deixant clar que quan he treballat al costat d’altres persones –que ho continuo fent- em sento supercòmode i tinc total llibertat per cantar com vull. Ara bé, sí que tenia ganes d’explicar que jo sóc una altra cosa a banda de tot això que havíeu vist fins ara.

"Tenia ganes d’explicar que jo sóc una altra cosa a banda de tot això que havíeu vist fins ara"

Parlem de les cançons. Són cançons que cantes de manera molt dolça, tot i que a vegades les lletres no ho són tant...

Va amb la meva manera de ser. Crec que no cal dir les coses cridant perquè arribin o perquè se'n pugui captar el missatge. Es pot dir una cosa molt bèstia i no cal que la diguis bèstiament.

“Les lleis del teu cos” podria ser-ne un exemple?

Aquí m’enfado una mica més. Tenia moltes ganes de denunciar tota la pressió física que rebem avui en dia. A vegades em diuen que és com un clam feminista, però jo crec que és un tema que ens afecta molt a tots: nens, grans, homes, dones... Se’ns exigeixen uns cànons físics, i moltes vegades psicològics, com una mena de perfecció, que no existeix. Hem d’aprendre a passar del que es pensa o s’espera de nosaltres.

Amb aquest disc dius que vols retrobar la nena que eres per descobrir com ets ara. Com es fa aquest procés?

Va coincidir amb una època en què vaig estar vivint fora de casa i, després, vaig tornar-hi. En tornar-me a trobar amb la meva habitació i haver-la d’ordenar, vaig trobar-hi moltes coses: escrits que havia fet de petita, llibres, fotografies... De fet és el que explico una mica a “Petit univers”. Molta gent em diu “tens 27 anys, tampoc has viscut gaires coses”, però per mi les coses viscudes durant aquests 27 anys són importants.

I a quina conclusió arribes després d’ordenar tots aquests pensaments i records?

No ho sé... Suposo que en trec que no ens acabem de conèixer mai. Fent el disc m'adonava que havia viscut coses que potser tenien més importància de la que pensava i d'altres, que pensava que eren molt importants, no ho eren tant. Potser he après que tot és bastant relatiu i que les coses vénen com vénen i les has d’agafar bé.

Ha estat una espècie de teràpia?

Queda molt tòpic dir-ho, però em va anar molt bé per entendre’m una mica més a mi, no per arribar a cap conclusió concreta, però sí per ordenar tot allò viscut.

Què t’ha aportat la trajectòria prèvia al costat d’artistes com Toni Xuclà o, sobretot, Toti Soler?

Ha estat la meva escola. Igual que amb en Pau Figueres, que és jove però també és un gran músic. M’han aportat molt musicalment, però també personalment. Més enllà del que em puguin ensenyar a l’escenari, compartir un viatge de tres hores cap a València, per exemple, amb en Toti Soler, val moltíssim la pena i en puc treure moltíssimes coses.

"Fent el disc m’adonava que havia viscut coses que potser tenien més importància de la que pensava i d’altres, que pensava que eren molt importants, no ho eren tant"