Oques Grasses

Oques Grasses estan habituats als finals de gira sonats. Fa dos anys es van casar amb el públic a la sala Apolo, l’any passat van celebrar el dia de l’esperit xai a Razzmatazz i, enguany, han apostat per viatjar a la lluna des de La Mirona de Salt. Per primera vegada acabaven gira fora de Barcelona, però el públic va tornar a respondre. Era un final de gira fugaç –a la primavera ja tornaran a ser dalt dels escenaris-, però això poc semblava importar als seus seguidors, que van omplir la sala.

Quedaven pocs minuts per a l’inici del concert quan, fora de la sala, la cua encara era llarga. Un grup de noies passaven el fred cantant “Finals blaus” mentre un noi s’acostava a taquilles per veure si encara podia aconseguir una entrada. Va estar de sort, encara en quedava alguna –la sala n’havia reservat un centenar per vendre a taquilles-. Ja a dins, el públic esperava amb ganes. La mitjana d’edat era extremadament jove però, infiltrat entre la joventut, s’hi podia trobar algun seguidor més veterà.

L’actuació imprevista de Tremendu abans de donar pas a Oques Grasses sorprenia més d’un. “I aquest qui és?” preguntava una noia amb cara de no entendre res. Però tant era. El públic havia arribat disposat a passar-s’ho bé i de seguida ballava amb les cançons del teloner sorpresa. Les peces de Tremendu, a més, són d’aquelles que s’enganxen i, fins i tot quan ja havia deixat l’escenari –només va tocar tres cançons-, seguien sent cantades pel públic.

Ara sí, arribava el moment i la sala embogia per complet. Oques Grasses sortien a l’escenari mentre, entre el públic, dues noies desplegaven una pancarta gegant amb el lema “Més enllà del bé i del mal ens feu sentir lliures”, un vers de la cançó que obria l’actuació. Una frase ben escollida. El directe es diferenciava poc de la resta de concerts de la gira. De fet, ni tan sols es diferenciava gaire del de les gires anteriors. Les mateixes bromes, els mateixos gestos, la mateixa dinàmica... i la mateixa reacció eufòrica d’un públic que sembla no cansar-se mai d’Oques Grasses.

La sala sencera era un clam. Fins i tot les últimes files, aquelles que normalment es miren els concerts tranquil·lament des de la distància, saltaven com si els anés la vida. A l’escenari secundari –el que queda a l’altra punta de sala- un grup de persones d’uns 50 anys cantaven i ballaven totes i cadascuna de les cançons. Una de les dones portava la samarreta del grup i es mostrava entregada. Un podria posar la mà al foc que es tractava dels pares i mares dels membres del grup. S’ho miraven de lluny, però es deixaven endur pel directe dels seus fills, que estava fent embogir la sala. I ells no en volien ser l’excepció.

Més endavant, el públic seguia complint amb el guió. S’ajupia quan feia falta, feia anar els braços d’un costat a l’altre al ritme de la música, encenia els encenedors –sí, encenedors i no mòbils- amb “Llum fluorescent” i, evidentment, es treia les samarretes amb “Passos importants”. El públic de La Mirona va catapultar el grup a la lluna, però ja espera amb ganes que tornin a baixar-ne.