Izal
Fotografia: Gisela Jané
Mentre grups d’adolescents i les seves voluntarioses famílies acampaven a l’exterior del Sant Jordi Club per veure l’endemà el duet de bessons Gemeliers, els seguidors d’Izal anaven omplint el recinte. Tot i que el grup madrileny visitava la capital catalana ja per segon cop en aquest 2015, el seu fidel públic no va voler perdre's el directe de Copacabana, el darrer treball d’estudi que va sortir a la llum el passat mes de setembre.
Precisament la cançó que dóna títol al disc va ser també la que servia com a inici del concert només deu minuts després de l’hora prevista. Seguida de quatre temes més sense aturada, l’ambient començava a caldejar-se, i Mikel Izal acabaria de posar-se els fans a la butxaca amb un: “Bona nit, Barcelona! Aquesta nit serà increïble!”. Tots els allí presents tenien ganes de cantar i ballar, del més gran al més petit; perquè si bé abundaven els joves entre la vintena i la quarantena, tampoc no hi faltaven adolescents acompanyats pels pares, així com pares acompanyats per la seva canalla.
Per recuperar forces, els components d’Izal s’asseien en tamborets mentre una veu en off presentava el grup; una introducció una mica fora de lloc a aquestes alçades de la pel·lícula. D’aquesta manera, donaven pas a cançons de ritmes més tranquils de tota la discografia de la banda, com “Sueños lentos” o “Pequeña gran revolución”. També va ser aquest el moment per recordar els seus orígens, quan tocaven en sales petites davant de 10 o 15 persones i per donar les gràcies a tots els que actualment segueixen la seva música.
Poc després, serien Santos&Fluren els qui farien aparició a l’escenari, els productors de Copacabana –i dels principals artistes del panorama actual d’indie com Love of Lesbian, Sidonie, Ivan Ferreiro... – no s’havien volgut perdre la vetllada. I per si això fos poc, van participar activament de l’espectacle tocant a “Tambores de guerra” i un parell de temes més.
Però Izal va saber-se guardar el millor as a la màniga, i l’èxtasi va arribar a la recta final del concert, l’estona durant la qual van concentrar-se els temes més coneguts de la banda. Després d’èxits com “La mujer de verde” i “Qué bien”, sense pensar-s’ho dues vegades, el vocalista i compositor de la banda va saltar de l’escenari per corejar “El baile” amb els fans de primera fila. Enfilat a la tanca de seguretat i després a peu pla de la pista, el cantant va acabar el concert envoltat per l’entregat públic que entre confeti no va parar de fer el que demanava la cançó: ballar com si no hi hagués demà.
