Pau Vallvé

Un fum espès inunda la sala d’una olor que es mastega, d'una boira que dilueix els rostres il·luminats per les pantalles. La Sala Tete Montoliu té un aforament de 358 butaques, i només una fila vermella queda lliure en el concert de Pau Vallvé, el penúltim abans del seu final de gira que acabarà al mateix Auditori de Barcelona. S’apaguen els llums, i amb un “Bona nit, Pau”, comença l’espectacle. Vallvé és insistent, convida el públic a seguir animant, ja que els recorda en tot moment que “els de demà ho van fer millor”. Darrere les butaques, la Magda juga amb la il·luminació com una titellaire: quan sona “Muntanyes i glaciars”, el blau inunda la sala i la tenyeix d’oceà; els flaixos en blanc i negre fan de “Càmera lenta” una pujada d’adrenalina i paranoia que activa tots els sentits; i el taronja que acompanya “Un grau riu de fang” fa dels acords una posta de sol. Mentre els focus ballen al ritme les baquetes de Víctor Garcia, i amb les cordes i tecles de Jordi Casadesús, el cantant adverteix: “al final d’aquesta cançó he de fer de dofí, aquest és el titular”.

Amb referències guarnides d’humor negre, Vallvé recorda en Josep Cuní, en Messi, Polseres Vermelles, la dona de València que creia que podia comunicar-se amb els dofins, i altres personatges que vincula amb les cançons del seu èxit “no desitjat”. També rememora els hipsters “amb barba, jersei de reno, i tatuatges geomètrics” de quan anava “a plorar” al Sidecar, que aclamaven les seves versions de Björk, però li recomanaven que deixés la música en català. Vallvé mira la Sala Tete Montoliu, gairebé plena, i esclata amb una riallada. Abans de tocar “Els amics de les cireres”, el cantant exigeix al públic que no aplaudeixi, que “li mola el mal rotllo del silenci”. Però quan semblava que els assistents feien cas al gracienc, unes mans desobeeixen. Els músics van acabant, i amb dues cançons de regal, els tres barbuts s’acomiaden amb “Tots som molt millors”, i tanquen així el penúltim concert d’una gira que va començar a Cardedeu, va continuar per Liverpool, i acabarà l'endamà mateix a Barcelona. Tot i que, com ha dit al principi, això no té final.