Jaume Sisa

"Els humans no hem de ser menys que els hipopòtams"

Vuit anys després del seu darrer disc, Jaume Sisa ha decidit trencar el silenci i publicar 'Malalts del cel' (Satelite K, 2016), un disc amb què ha decidit fer inventari de tota la seva trajectòria i on són molt presents els ideals que l'acompanyaven amb 20 anys. El rebem a la sastreria Sala Barcelona per parlarne amb més detall. 


Com és que has volgut deixar passar tot aquest temps abans de tornar a publicar noves cançons?

És la primera vegada a la meva vida que faig un disc amb tanta llibertat i amb tant temps per davant. No tenia cap obligació de fer aquest disc, perquè no tenia cap contracte que m'hi obligués, ni ningú que m'esperés. Simplement l'he fet perquè necessitava explicar una sèrie de coses i ho he fet sense pressa, tot a foc lent, pensant molt bé cada pas, tornant-lo a pensar... Ha estat un treball de quatre o cinc anys. El que em satisfà, però, és el resultat. Estic molt content de com ha quedat, perquè és ben bé el que jo volia explicar, el que volia dir, el que volia tocar i el que volia cantar. És un disc que, si no és millor, és perquè no en sé més. Aquí hi sóc jo concentrat al cent per cent i amb tota la cura possible.


Què és el que et va fer decidir, tot i no tenir aquesta obligació, de tirar endavant un nou disc?

Fa cinc o sis anys em vaig fer la pregunta: 'Cal que facis un altre disc? Cal que segueixis fent cançons?'. Vaig tardar un temps a trobar la resposta, però quan la vaig trobar, la resposta va ser que sí perquè de dins em començaven a sortir idees, versos, melodies... Això era el símptoma que m'havia quedat embarassat. Llavors hi va haver el temps de la gestació i el part arribaria algun dia.


Com un rellotge biològic que tot d'una va sonar...

Això mateix.


Parles dels malalts del cel. Què permet identificar-los?

Jo sóc un malalt del cel i, per extensió, molts de la meva generació també ho són. Són tota aquella gent que l'any 68 tenien uns 20 anys i volien canviar el món, però sobretot volien canviar la vida. Volíem instaurar el paradís a la terra. Estàvem plens d'il·lusió i ens crèiem que era possible perquè l'època hi acompanyava. Un malalt del cel és sobretot algú que està contaminat pel virus de la poesia i de la revolució i que vol assolir un estat on la felicitat, la bellesa i l'alegria de viure siguin importants i la vida es converteixi en una festa poètica. Tot això és el que nosaltres perseguíem amb vint anys. Jo vaig gravar el primer disc l'any 69, precisament, quan tenia vint anys, sota aquests propòsits i amb aquests objectius. Després, al llarg de la vida, això sempre comporta una certa melancolia i ara que ja sóc gran he fet un balanç, una mirada enrere, una perspectiva i, a tall de resum, he fet aquest disc que intenta explicar aquestes coses. Explica com els joves de llavors buscàvem el paradís i ara, cinquanta anys més tard, ens trobem amb la vida tal com és.

"Aquest disc explica com els joves de l'any 68 buscàvem el paradís i ara, cinquanta anys més tard, ens trobem amb la vida tal com és"


El malalt del cel ho és tota la vida?

El malalt del cel, normalment, és un malalt que no es cura. És una malaltia que no té curació. Es pot mitigar, es pot apaivagar, es pot controlar una mica, però normalment la portes sempre dins. Aquella recerca de somnis i d'utopies i aquell ideal, si de jove t'enganxa fort, et marca per a tota la vida.


El tòpic associa aquesta recerca d'utopies amb la joventut i diu que, amb els anys i a base de xocar amb la realitat, un hi acaba renunciant...

Hi ha persones que han fet aquest procés i han anat esmorteint la malaltia fins a tenir-la en un estat latent. Fins i tot, potser molts s'han oblidat que eren uns malalts del cel. Però també hi ha molta gent que sempre ha estat un malalt del cel i no ho sap, perquè no és una malaltia diagnosticable a cap hospital. Cap metge pot fer un certificat conforme estàs malalt del cel. Ningú et diu: 'Vostè té la malaltia del paradís'. Per tant, potser hi ha gent que la té i no ho ha descobert. Però per a alguns dels que ho vam descobrir i en vam prendre consciència, com és el meu cas, tota la nostra vida ha girat entorn d'aquesta persecució del paradís.


Quan es veu que aquest paradís no arriba, hi pot haver un punt de desesperació?

Sí, certament. Hi ha persones que, amb els anys, van xocant amb la realitat i, enlloc de fer la síntesi fecunda, que és el que jo proposo i que consisteix que la realitat i el somni es fonguin en una mateixa cosa i viure com si la realitat fos un somni i el somni, com una realitat; enlloc d'això, hi ha persones que potser han caigut en el desànim, en el cinisme, en el fanatisme, en la demagògia, en la violència o en la nostàlgia que t'incapacita per a tot. Cada malalt és un cas. El malalt del cel és com qui té càncer, que cada càncer és diferent. Molts no es curen, però algun, si no curar-se, s'arreglen perquè continuïs vivint més o menys bé.


Entre la gent jove, encara hi ha malalts del cel?

Segurament, i tant! Això és un virus que travessa tota la història de la humanitat. No és una cosa que s'hagi inventat ara ni el 68. Això ja ve de lluny. Ve del romanticisme i de més lluny i tot!


Com és que, justament ara, senties la necessitat de fer una anàlisi de tota la teva trajectòria i recuperar aquests ideals dels vint anys?

No és recuperar-los, és senzillament recordar que encara són vigents. Les coses que els joves del 68 buscàvem, algunes s'han aconseguit, altres no i altres potser són impossibles, però per a un malalt del cel, l'impossible no existeix. I si existeix, com si no existís!


Després de fer tot aquest exercici de mirar enrere, quines conclusions n'extreus?

Una conclusió és que la vida és una cosa molt rara. Molt rara i molt interessant, perquè és un fenomen que ni els científics s'expliquen. Els científics estan tot el dia buscant l'origen de la vida, les partícules atòmiques, els confins de l'univers i la biologia per veure què és tot això de la vida i quin sentit té. Els místics, per exemple, des d'un altre costat, també ho busquen. Busquen aquesta plenitud de la vida. Els filòsofs, al seu torn, també ho fan, a través de la raó, la dialèctica i l'argumentació racional. I els poetes, els artistes, els músics i els cantautors, també ho busquem. Fixa't! El món està ple de gent buscant, però ningú troba. Jo, el que et puc dir és que tot el que buscava no ho he trobat. Jo buscava el paradís i, si no podia trobar el paradís, ja m'hagués anat bé trobar una pàtria, o trobar un déu, o trobar una idea, o trobar un equip de futbol. Doncs bé, no he trobat res d'això.


El resultat d'això és voler fugir a Hipopotàmia?

Sí senyor! El viatge a Hipopotàmia surt perquè, a la vista que aquests anhels humans no els trobes, almenys vols trobar la perfecció animal. Els hipopòtams són al riu submergits, miren amb aquells ullets per damunt del nas i baden molt. Són uns dropos que estan tot el dia sense fotre res. Surten a menjar una mica, quan toca recollir-se s'ajunten i poca cosa més. Jo vaig pensar que si els hipopòtams tenen una vida tan bona, els humans no hem de ser menys que els hipopòtams. Nosaltres també hem d'aspirar a tenir aquesta vida tan estupenda que tenen els hipopòtams.


Per tant, hi ha un punt d'enveja de l'hipopòtam?

Sí, enveja i admiració. A mi, m'agradaria ser un hipopòtam.

"Jo buscava el paradís i, si no podia trobar el paradís, ja m'hagués anat bé trobar una pàtria, o trobar un déu, o trobar una idea, o trobar un equip de futbol. Doncs bé, no he trobat res d'això"


Musicalment aquest disc toca molts estils. En el terreny musical, també el prens com un repàs de tota la teva trajectòria?

Sí. Jo he deixat sortir les músiques que tenia dins i, com que ja sóc gran, he sentit molta música al llarg de la meva vida. Un el que fa és obrir les portes perquè totes aquestes músiques vagin sortint i vagin agafant forma. Jo no sé quin és el meu estil. En tot cas, el meu estil és un estil galàctic. I dins del galaxisme, hi cap tot. Per això aquest disc és un panorama ampli que recull estils, gèneres i formes estètiques molt diferents.


Aquest recuperar sonoritats i aquesta mirada enrere també en les lletres, ho hem d'interpretar com un comiat?

No. No és un comiat. És un balanç, un inventari, un resum. Com una síntesi de tota aquesta trajectòria vital i poètica que és la meva vida. Comiat no, potser té un punt melancòlic, però jo crec que la melancolia és  un sentiment positiu. La melancolia ben entesa condueix a la bellesa. A la bellesa de les coses efímeres. A la bellesa del pas del temps, per exemple, que és una cosa molt interessant. No és cap comiat, no.


És un disc on col·laboren artistes de generacions molt diferents. Per què has volgut buscar aquest punt intergeneracional?

Les galàxies han de connectar amb altres galàxies i dins de les galàxies hi ha molts sistemes solars diferents. Aleshores, és bo que hi hagi aquesta interrelació. Per això hi trobem en Pau Riba, que és de la meva quinta i en Roger Mas, que és molts anys més jove, per exemple. O la Marina Rossell, que està entremig. Per a mi tot conjuga i entre els músics també n'hi ha de trenta anys i de seixanta. Era bonic combinar aquest coneixement amb aquesta experiència des de diferents punts de vista.


Amb aquesta generació més jove d'artistes com en Roger Mas, l'Anna Roig o en David Carabén, hi ha connexió?

Jo hi connecto, sí. Són artistes admirats per mi.


En directe podrem sentir totes aquestes cançons?

Ara mateix no ho sé. Estic recuperant-me del part. He parit un disc doble, que és com parir bessonada, i ara he de veure si em refaig. Necessitaré una temporada i llavors ja pensaré què faig.


Però hi tornaran a haver concerts o hi ha la possibilitat de no veure't més en directe?

No ho sé. Ara mateix no tinc cap pla. Després de fer aquest disc, estic sense propòsits, sense plans i sense futur. Estic amb el present absolut.

"Després de fer aquest disc estic sense propòsits, sense plans i sense futur"

La pregunta de la setmana

Teràpia de Shock
Teràpia de Shock pregunta Quantes conques volcàniques hi ha a La Garrotxa? A més, us volem demanar que dieu almenys tres dels noms. Si ho encerteu, us regalem una ampolla de ratafia Russet.
Jaume Sisa
Jaume Sisa respon

A la Garrotxa hi ha 3.781 volcans i els més famosos són Volcà, Urà i Llepar.

El test de La Tornada

Quin és el primer concert on vas anar a la teva vida?

No me'n recordo.


El primer cotxe que vas tenir?

No he tingut mai cotxe.


Un personatge fictici que admiris?

N'hi ha tants que no en puc triar un perquè els altres s'ho prendrien malament.


Un lloc on perdre's?

Jo surto al carrer i a la primera cantonada ja m'he perdut.


Un mite eròtic que es pugui confessar?

De jove tenia Carmen Sevilla, després vaig passar a Laura Antonelli.


Amb qui preferiries anar a sopar: amb l'Eduard Punset o amb l'Albert Espinosa?

Amb l'Eduard Punset.


El pitjor concert teu que recordis?

Un que vam fer amb en Pau Riba i ens vam quedar tots dos adormits a l'escenari.


Has mirat mai Gran Hermano?

No.


Amb quin personatge de Plats Bruts us quedaríeu?

No ho he vist mai, no sé què és.


Amb qui no et faries mai una selfie?

Amb ningú! A mi no m'agrada que em facin fotos.


Per acabar, sabries completar una cançó de Sopa de Cabra que diu: "No som diferents..."

No som diferents, però tampoc som iguals, no sabem què fem gens.

La cançó original és "No som diferents, només instants del temps"

Jo he fet una versió millor.