Recomanacions de l’equip

Ara fa un parell d'anys, Francesc 'Cuco' Lisicic, baixista de Sopa de Cabra, es llançava en un nou projecte que decidiria anomenar Noudits. Potser marcat per la descàrrega rockera del retorn de Sopa l'any 2011, el cantant s'atrevia a treure del calaix les seves pròpies composicions i les recollia a ...Som humans? (Quimera Records, 2014). S'acompanyava de músics de primer nivell, procedents de bandes com Sopa de Cabra, Glaucs o Rocksord i paria un disc rocker i carregat d'energia. El retorn de Sopa de Cabra deixaria el projecte en un petit oasi sense continuïtat en el temps -com a mínim de moment-, però per la posteritat queda aquell magnífic disc de debut.

Xarxa ha estat un dels grups que més m’ha trastocat després de mantenir una conversa amb ells sobre la seva música, i possiblement també un dels que més m’ha aportat extramusicalment, essencialment a nivell de teorització filosòfica i política, temes que dominen bé. El que pot arribar a pensar la ment de l’home quan pensa de debò és increïble, i quan això es plasma en cançons en neix la simbiosi perfecta. Lluny d’aquesta riba (Autoeditat, 2015) és aquesta simbiosi, en que aquests mallorquins van trobar l’equilibri entre una producció musical estilística i tècnica acurada i unes lletres a cavall de la poesia i la crítica social o almenys una invitació a saber què i perquè cal criticar. Després de tocar a la Telecogresca d’enguany, aquest estiu de moment tan sols els podrem veure per ses illes, però esperem veure’ls de nou aviat per terres catalanes.

 

Van presentar-lo casi en família a l'Heliogàbal de Barcelona i l'han arribat a portar a festivals com el Clownia fa poquíssim. David Brown (The Yellow Gate Records, 2015), segons asseguren ells mateixos, és un pont dels Balcans a Nova Orleans, passant per Londres i Jamaica. Si hi han arribat o no, ho podeu descobrir (i veureu que sí!) escoltant aquest EP brutal, però ja us puc assegurar que encomanen les ganes de viatjar, de riure, de ballar i de fer l'animal per tot arreu! Són falciots i són ninges. No hi trobareu res normal, i això es genial!

Aquesta setmana em trasllado a un univers alternatiu on l'atmosfera que es respira està carregada d'emocions. Aquest món idíl·lic es creat per una sola veu. Però no una veu qualsevol, sinó la commovedora veu de Sílvia Pérez Cruz. Un veu ferma que hipnotitza en els directes i et fa posar la pell de gallina escoltant-la desde casa. Personalment, em quedo amb el disc d'homenatge al seu pare, Càstor Pérez, 11 de novembre (Universal Music, 2012). On l'empordanesa es capaç d'enlluernar-te a través d'unes composicions imaginatives que van més enllà d'etiquetes per diluir-se entre els llindars dels gèneres musicals, esdevenint així disc d'or tot i allunyar-se de les modes.