El dilema del Primavera
Una altra vegada ha arribat i ha marxat, com per art de màgia, el Primavera Sound. Un dels millors festivals del món que té com a contrapartida justament això: que sigui un dels millors festivals del món, en un espai i un temps que segurament també són dels millors del món. El Primavera es fa en un entorn privilegiat a ulls del planeta, pel que significa l’estiu i pel que significa Barcelona.
D’acord, als catalans ens agrada més el paisatge de l’Empordà que el de la Barceloneta. No ens agrada pagar massa. I si podem evitar els guiris, millor. Però també ens agrada veure grups excepcionals. Per mala sort, no es pot tenir tot. El Primavera s’ha erigit com a referent internacional de primer ordre com ho son La Pedrera o els packs de Tapes + Sangria de Les Rambles, amb tot el que això comporta.
Tot plegat fa que ens tempti la contradicció. El Primavera se’ns ha emancipat, s’ha alçat a l’estratosfera perquè el vegin des de tot el món i s’ha convertit en un macro festival que respon als estímuls del mercat i del turisme global. Podem admirar-ho o detestar-ho, podem comprar-ho o no. De moment ho comprem amb escreix: el Primavera està més viu que mai.
A la vegada, hi ha certes qüestions que em ronden pel cap: el seu poder podria servir per potenciar decididament l’escena catalana? Hauríem d’aprofitar aquest escenari de projecció internacional per fer-nos lluir a ulls del món? La majoria de grups catalans toquen en hores de la migdiada i són més part de l’atrezzo que de l’atractiu del festival. És com si ens fes vergonya ensenyar-nos a la resta.
Em pregunto: això no seria compatible amb el fet de tenir un festival que sigui un referent? Amb mantenir un cartell de grups increïbles que no tenim a l’abast? Amb tenir un festival que atragui gent de tot el món i que deixi uns bons milions a la ciutat? Jo encara convisc amb la contradicció: em fascina el cartell i em queixo del poc valor que se li dóna a la nostra música. Però segueixo creient que les dues cares d’aquesta moneda no són eternament irreconciliables.
Sigui com sigui, formem part d’aquesta societat global que segueix el curs del mercat i de les modes. Potser no seria just demanar-li a un festival definitivament global que actuï amb romanticisme i condescendència, que escombri cap a casa o que posi preus populars perquè, si fos així, deixaria de ser allò que és. Més aviat ens ho hem de guanyar. La poca deferència que té el festival amb la gent i els grups d’aquí respon, suposo, al poc interès que suscita la nostra música a nivell internacional. Potser hauríem de començar per intentar canviar aquesta dinàmica i treure’ns el complex d’inferioritat. Tenim prou nivell com per intentar-ho.
El Primavera, per ser un dels millors festivals del món, actua com a tal. És una maquinària de tal magnitud que no té temps de mirar als seus peus perquè el seu horitzó dóna la volta al planeta. Davant d’això, més que mai, som vertaders ciutadans del món i hem de competir (ai, conviure) com a tals. Mentrestant, seguirem queixant-nos i anant al Primavera com a bons devots, alimentant el nostre propi dilema.
