Maria del Mar Bonet

50 anys sobre els escenaris
Meritxell Verdeny

Si una cosa destaca dels artistes és, sens dubte, el temps. El temps que porten cantant, tocant, actuant, i polint en cada actuació una mica més d’aquell art que, en pujar a l’escenari, ens transmeten. Poques ocasions hi ha per assistir a un concert com el d’aquest cap de setmana al Tradicionàrius, que homenatjava els 50 anys que Maria del Mar Bonet porta oferint-nos aquesta experiència tan màgica que és ser el seu públic.

En un escenari de fons negre, i un públic ple que va aplaudir tan sols de veure-la sortir, es presentava una vetllada que sens dubte, molts portaven temps esperant.

Un únic focus i una balada a cappella donava inici a l’actuació en la que s’anaven alternant l’acompanyament musical de guitarres i percussió i el silenci, com a fons de la característica veu. Amb accent indiscutiblement menorquí, una tessitura que abrasava vàries escales i la dolcesa de la mel, era fàcil de sentir-se a gust en aquest estil de música folklore de les illes que ens recorda a dies de calor, sorra i mar, que ja s’apropen.

En un estil molt definit, on tenen cabuda molts tipus de cançons, des de balades, a boleros, fins a jotes, romanços, poemes d’Estellés, o cançons de bressol. Entre les més famoses: "El compte i la pastora", "Un vespre en un ball de màscares" o "Mercadal Ventura", una burla d’origen valencià que juga amb la ironia per a fer la riota d’un home del poble del costat.

I Maria del Mar també ens explica la seva història, entre cançó i cançó; Els seus inicis en una coral femenina de Menorca, i les seves inspiracions, moltes de les quals, han sigut artistes que han col·laborat algun cop amb ella.

Un concert ple de sorpreses i descobriments a cada moment quan, ens anuncia que té dons convidats aquesta nit sobre l’escenari, i convida a pujar en primer lloc a Joan Amèric. L’emoció es veu reflectida en aplaudiments. Canten dos temes en els que, les seves veus teixeixen una història i s’ondulaven en paral·lel, fent aquest contrast tan especial entre veu femenina i masculina. És el torn del segon convidat: Kepa Junkera. Puja a l’escenari i entre broma i broma i l’acordió entre les mans, comparteixen les melodies de La jota del Mirall.

Amb col·laboracions memorables de dos artistes que tenen, com ella, aquest do de transmetre senzillesa en allò que interpreten, que més es pot demanar?

Un final que s’arrodoneix amb el clàssic "La Balanguera", uns aplaudiments, i alguna que altra llàgrima entre el públic que fa 50 anys que l’escolta, incansable, i es deixa emocionar un cop més.