Valencianitis Aguda

Valencianitis Aguda
Cantant de Bonobos

“I ho faig a la manera de València”.

Ovidi Montllor

L’adolescència és una etapa salvatge, feroç com el tigre que espera rere l’herba alta de la sabana i t’assalta amb ungles i dents. Època de canvis i revolucions interiors. El món se’ns obria al davant com un d’aquells llibres de lletra atapeïda dels quals comences a entendre’n algunes línies i tu, inexpert de tot, et sents valent en veure’t enfundant la samarreta de grups que et parlen d’unes revoltes de les quals comences a prendre partit sense saber ben bé del tot de què va la cosa. 16 anys, qui els tingués ara! Recordo els dies a l’IES Pere Barnils de Centelles com si fos ahir. Dies plens de llum, de música que t’acompanyava com la millor de les amigues i t’encenia per dins com espurnes de Patum.

“Trets al cor”. Duc gravades aquestes paraules estampades a la samarreta d’un dels meus millors amics. Sí, aquell amic que té totes les indumentàries dels grups del moment i a qui li queden millor que a ningú. Cada samarreta que passejava rebel per l’institut era un cop de puny, un anunci ambulant en tota regla i, amb elles, vaig saber de l’existència de grups que em van marcar per sempre més començant per Skalariak o Betagarri. I sí, també “Trets al cor”, un dels singles d’aquell disc dels valencians del logotip del filat trencat que es va convertir de seguida en la meva banda de referència: els valencians Obrint Pas.

Anem al gra. Els grups d’Euskal Herria van entrar a la gent de la meva generació en desbandada, com l’aigua fresca quan hi ha set. L’euskera ens semblava una llengua punyent, contundent, que cada vers colpejava l’estómac. Molts cops descobríem després el significat de moltes de les cançons, però a nosaltres ens entrava tot directe per la pell, via intravenosa. Dels ja esmentats Skalariak i Betagarri, vaig passar fins i tot a grups-mite anteriors com Kortatu o Negu Gorriak o a d’altres com Berri Txarrak, Ken Zazpi o Gatibu. Ja ho veieu, eclecticisme musical en estat pur que  entrava i sortia d’aquells discman portàtils que, a dia d’avui, ja són una veritable peça de museu. “Teniu basquitis”, ens deien. I bé, per dir-ho ras i curt, la basquitis era aquella síndrome els símptomes de la qual eren: l’eufòria, predilecció i atracció per tota la música que ens arribava del País Basc influenciats, evidentment, pels molts dels paral·lelismes també extramusicals que aquesta terra té amb Catalunya.

La contextura ha canviat. És innegable que més de deu anys després el panorama és molt diferent i el país i les seves gents passen ja per un altre punt. La meva punta de llança, però, segueix sent Obrint Pas, en la meva llengua i de la terra germana del País Valencià. Sense trepitjar escenaris, però incandescents com fogueres de Sant Joan, els “Obrint” segueixen, seguiran, en la ment de tots i havent creat escola juntament amb d’altres grups històrics com La Gossa Sorda. A dia d’avui, aquella basquitis que m’acompanyava en dies d’amor i de guerra s’ha convertit en una valencianitis aguda com la copa d’un pi. Penso que és fàcil de comprendre només mirant el cartell dels grans festivals d’estiu de música festiva del nostre país, tots plens de grups del País Valencià.

I no, no es tracta de cap moda, ni de cap casualitat. A parer meu, la nova fornada de grups valencians és d’una qualitat i contundència innegable que em fa feliç i m’entusiasma profundament. Anys de fer camí. Segueixen les lluites de l’Ovidi, seguim obrint pas i som, clarament, germans de quelcom més que de llengua. La llista de grups és llarga. Les places, plenes. Fent al·lusió al títol del primer àlbum dels companys de ZOO: tempestes vénen del sud. I que segueixin venint, les necessitem. Com corbelles que tallen la boira. Per seguir lluitant, creant, construint.

 

P. D: He acabat aquest article el dia de Sant Joan. A uns quants quilòmetres d’on sóc jo, els amics de Txarango han alçat de nou la ciutat llunyana de Clownia. No paren d’arribar-me fotos a través de les xarxes socials i, un cop més, confirmo que la utopia ha estat un èxit. Moltes felicitats per a ells. Per les ganes i la voluntat de construir el millor festival de música i compromís de Catalunya.

Manel i la zona de confort

Per Pau Planas

Si fem un cop d'ull a les gires dels principals grups del país i ens adonarem que, la gran majoria d'ells, es mouen realment poc de la seva zona de confort. Uns a grans festivals, d'altres en cites independents, altres en festes majors i festivals juvenils. També hi ha els que prefereixen enfrontar-se a un públic assegut, atent únicament a la seva proposta o els qui es defensen millor en sales de concerts. Podríem anar fent la llista i col·locar cada grup al seu espai. Segurament en quedarien pocs de penjats.

N'hi ha un, però, que difícilment sabríem on incloure: Manel. El quartet barceloní fa ja uns anys que ha trencat amb les zones de confort i ara s'atreveix amb tot. I se'n surt. La setmana passada esdevenien un dels grans triomfadors del Canet Rock, un festival majoritàriament jove, festiu i on encaixaven amb dificultat en el cartell. Aquesta setmana inauguraven Cap Roig i van tornar a posar-se el públic a la butxaca. Abans havien passat pel Primavera Sound; per espais diminuts en la preestrena del disc i aviat començaran a girar per teatres i auditoris. Només els faltaria l'Acampada Jove. Saber-se adaptar a totes aquestes circumstàncies té un mèrit increïble i faríem bé de reconèixer-ho.  

Música en valencià

La música en valencià viu un moment dolç, amb una qualitat i contundència innegable

Festival Cruïlla

Tot i la gran presència de públic, el festival aconsegueix evitar les aglomeracions i assegurar la comoditat dels assistents.

El Tingladu

Finalment, el Tingladu ha aconseguit mantenir el festival, però s'ha vist obligat a buscar un escenari alternatiu per la negativa de l'Ajuntament a utilitzar l'escenari habitual.

Manel

Els barcelonins inauguren Cap Roig, demostrant una adaptació total a qualsevol tipus d'escenari.