Per la Pau

Un concert de Ripoll cap al món
Marta Martí

He estat moltes vegades a Ripoll. Una d’elles vaig escoltar la cantata Història de Catalunya en cançons. En tinc un agradable record, una estona passada en família escoltant les cançons dins el monestir i veient jugar els nens i nenes de les diferents corals a la plaça que hi ha davant de Santa Maria de Ripoll.

Dissabte hi vaig tornar per assistir a un altre concert, però el meu sentiment era molt diferent. Jo, com els altres 1500 assistents, era allà per acompanyar la gent de Ripoll en una situació difícil i donar-los suport, sense tenir en compte ni procedències ni religions.

Ripoll, tantes vegades anomenat Bressol de Catalunya, aquesta vegada volia transmetre un missatge de Pau i la música seria l’eina utilitzada per fer-lo arribar a tothom, seria meravellós pensar que Ripoll a partir d’ara seria també bressol d’una terra on tots poguéssim viure en Pau.

Va obrir l’acte la violoncel·lista Eva Curtó interpretant el “Cant dels Ocells” mentre a la pantalla lateral es projectaven imatges amb mostres de dol posteriors als atemptats del 17 d’agost. A mode d’introducció es van llegir uns versos de David Jou que van donar pas a l’actuació de Nur Camerata.

Mònica Terribas, fent servir la primera estrofa de “Qualsevol Nit pot sortir el sol”, va iniciar la presentació de l’acte i va donar pas al tenor Jordi Galan, que va interpretar, acompanyat al piano, “Hallelujah” de Leonard Cohen. Com a nexe entre una actuació i altra, Mónica Terribas llegia mostres de condol, escrites, moltes d’elles, pels habitants de Ripoll. Sílvia Comas va cantar dos temes, un d’ells inspirat en els atemptats de l’11M a Madrid.

El grup osonenc Inumazigh va interpretar diversos temes en llengua amazic, tot seguit Marc Parrot va interpretar entre d’altres “Fragilitat” i “Superheroi”. Marina Rossell, acompanyada al piano per Xavi Lloses, prenia el relleu interpretant tres temes, i acabava la seva intervenció amb, el "Virolai”.

No tots els participants hi van assistir físicament, personalitats del món de la música i els mitjans van adreçar les seves paraules de suport a través de vídeos, que es van anar projectant al llarg de la vetllada.

Manel Navarro amb ”Que tinguem sort” de Lluís Llach va donar pas a la Barcelona Gipsy Balkan Orchestra, que va ser una de les actuacions més aplaudides de la vetllada. Tot seguit Monik Bargalló va interpretar “El Cant dels Ocells” acompanyada a la dansa per Ester Forment.

Potser l’actuació més emotiva va ser la d’Els Randellaires, implicats en la tasca de donar a conèixer la música tradicional a les escoles del Ripollès i per la seva proximitat afectiva amb tots els nois i noies del Ripollès, també amb els implicats en els fets del 17 d’agost.

Gossos, expressament arribats del festival Acústica de Figueres per tal de mostrar el seu suport, van interpretar “Tornarem a casa” i “Voldria dir-te”. Pep Poblet va ser l’encarregat, amb el so del seu saxo, de cloure la vetllada amb  “El meu país” de Lluís Llach i “Imagine” de John Lennon.

No voldria acabar aquesta crònica sense convidar-vos a llegir un poema del ripollenc Xavier Rivero Torruella, que vam poder escoltar durant l’acte.

Oda a Ripoll

Serenament t’invoco,

la taula parada, digna,

les estovalles netes 

teixides en velles filatures,

l’olor del ferro i de la farga,

les colònies vora els rius,

els pins, tots els pollancres

a l’ombra de l’escuma de paper.

Seu que tallarem el pa rodó

amb una prèvia creu al dors

feta amb un ganivet que talla

per péixer a déu l’honor.

Serenament beurem 

tupins plens de vi ranci

escudellant el temps.

Seu que hem convidat 

els comtes i els abats

i els monestirs insignes,

les bruixes, endevins i fetillers,

i els homes i les dones i els nens

de qualsevol racó de món

que per ventura vinguin

a taula amb un crostó de cel.

Serenament t’invoco

amb la tristesa més profunda

més enllà dels noms, molt més

enllà de la mort que esclata

com una tarda d’agost, i tu

que n’has fet ois recorda

que al bressol s’hi neix un cop

i un cop s’hi mor per sempre.

Seu que ara ens bressa el dolor

dels nins que teixien la fosca

d’una rambla en flors i al fons,

serenament colpida, l’aigua

vermellosa i seca de la mort.

Xavier Rivero Torruella