Mireia Vives i Borja Penalba

Poc més d'un any després de posar veu als poemes de Roc Casagran a 'L'amor fora del mapa' (Mesdemil, 2016), Mireia Vives i Borja Penalba segueixen explorant la seva estreta relació musical amb 'Línies en el cel elèctric' (Mesdemil, 2017), un treball amb dues ànimes molt marcades: una en clau acústica i només a guitarra i veu i una segona més rockera i elèctrica. Els valencians ens passegen pel que han volgut anomenar 'illes-cançó' i ens descobreixen un imaginari de forta influència marítima i una gran càrrega vitalista. Els citem a la galeria Eude per parlar-ne amb calma.

Expliqueu-nos una mica aquest concepte illes-cançó.

Borja Penalba: Tant en eixe treball com en L'amor fora del mapa i en tot el que fem, sempre intentem cuidar molt l'entitat de cada cançó. No pensem, com moltes vegades se fa, en termes de produccions més conceptuals. Són illes que, per si mateixes, ja tenen una entitat pròpia i, en tot cas, este món conceptual és el nostre i vindrà amb nosaltres.

Hi ha molts músics que diuen que no saben treballar un disc sense un concepte al darrera.

Mireia Vives: És una altra manera. Que tinguis una idea conceptual també té sentit. A nosaltres, però, ens agraden coses molt diferents i volem que cadascuna tingui la seva força.

Això és el que fa que aquest disc tingui aquesta varietat estilística?

BP: Teníem ganes de mostrar-nos com som sense prejudicis i sense buscar ni voler etiquetes. Què ens apeteix? Això? Doncs ja està.

Hi ha hagut molt la voluntat de deixar-vos anar?         

MV: Sí. Nosaltres a la vida som així, fluïm molt. No tindria sentit encotillar-nos. Vam deixar que el disc ens contara coses. Fins i tot quan estàvem gravant, se'ns acudien coses que en eixe moment s'havien generat.

BP: Sent honestos, la precarietat també fa que te busques la vida com pots. A qui no li agrada tindre una orquestra o uns violins? Però, ja que no podem, el que no anirem és a fer-ne un drama. Igual que no ho podem tocar en directe, perquè no hi ha diners per pagar una banda o una orquestra, doncs tampoc ho fem en el disc.

Que el disc no es vegi molt artificial respecte el directe.

MV: Clar.

BP: Ha sigut la idea. Igual en un altre moment vital, ja siga perquè tens diners o perquè necessites expandir-te d'una altra manera, doncs et busques la vida per a què hi hagi cordes, teclats i mil coses. Però no ha sigut el cas. Estem en un moment vital en què necessitem estar molt a prop.

MV: Nosaltres hem hagut de defensar el nostre treball els dos a soles per falta de pasta i precarietat, però ens agrada molt.

Cada una d'aquestes dues ànimes que té el disc, us representa a un dels dos?

BP: Jo no ho veig així. Igual la diferència o la personalitat es nota més en els textos. I això també és bonic perquè ens complementem i som com dues visions. Però també som complementaris i ens ajudem entre nosaltres.

"Teníem ganes de mostrar-nos com som sense prejudicis i sense buscar ni voler etiquetes"

Com heu afrontat aquest pas d'haver de fer les lletres?

BP: Ha estat el gran repte d'este disc.

MV: Exigint-nos molt. No solem escriure cançons i és complicat arribar a un punt de dir 'estic satisfet del que he escrit'.

Costa molt fer aquest pas?

MV: Costa. Sobretot perquè tampoc teníem massa temps. Escriure cançons és una cosa de pràctica i el procés creatiu seria tancar-nos i dir 'anem a fer cançons', però no parem.

BP: Tornem a la precarietat i, en aquesta precarietat, has de fer més bolos del compte...

MV: No pots dir 'no faig bolos perquè vaig a tancar-mes dos mesos'.

Heu buscat crear un univers i un imaginari propi?

MV: No ho sé. Ha sigut com nuar-se, buscar-se per dins i treure-ho cap enfora. Com a mínim és el que faig jo. Llavors, sí que es nota que hi ha certa connexió entre les diferents cançons que, en realitat, és una connexió amb els nostres paisatges, amb la nostra gent, amb coses que ens passen... Hem intentat ser el més fidels possible amb nosaltres.

BP: Bàsicament, o té un component autobiogràfic o bé és la nostra mirada personal sobre alguna cosa  en concret.

Us el sentiu molt més vostre, aquest segon disc?

MV: Òbviament. Però l'altre ha sigut fonamental perquè nosaltres avui puguem fer este disc. Ha sigut com un trainning per a poder tocar junts.

És un disc que es mou molt per l'amor i la tendresa. Teníeu clar que aquests havien de ser dos dels pilars bàsics de l'imaginari?

MV: Són pilars fonamentals de nosaltres i suposo que ho traslladem en tot el que fem.

També és, sobretot, un disc vitalista.

BP: Sí, és cert. Els dos estem en un moment bonic vitalment i la creació té això, que és un reflex de nosaltres. Ens sentim amb llum i volíem fer un disc amb llum.

"Tot va bé i és de nit", en canvi, sí que té una imatge més crua i grisa.

BP: És una lletra del Roc Casagran i el poema sí que és nocturn i durillo però hi volíem intentar donar un punt més canalla, que també som nosaltres.

A "Seguim" parleu de la vostra trajectòria i repetiu que 'No sé què sent, no sé que vull'. És complicat treure conclusions de la pròpia trajectòria musical?

BP: La conclusió és l'aprenentatge permanent. Diem que "no sé què sent, no sé què vull", però no és una cosa negativa.

No sé que vull i no sé que sent, però és que ha de ser així?

BP: Exacte, vivim el present i no esperem res, però ho volem tot.

MV: Nosaltres mai generem expectatives.

Aquest no generar expectatives, el porta l'experiència?

BP: Jo crec que sí. Quan ets més jove esperes més, tot i que depèn de la persona. Però el que no perds és l'ambició de voler assolir els teus projectes. Això no es perd, però guanyes prudència.

"Els dos estem en un moment bonic vitalment i la creació té això, que és un reflex de nosaltres"