Charlie Winston

Charlie Winston és 'black'?
Arnald Garcia

Quan era jove i jovial vaig saber, així per casualitat, que va haver-hi una vegada que el Paral·lel fou el centre neuràlgic de l'oci nocturn barceloní. La fama era tal que sembla ser que no tenia res a envejar a les ciutats que també vivien els anys vint de forma més o menys feliç. Avui no cal ser un romàntic, amant de la nostàlgia, talibà de la permanència eterna, per saber que el Paral·lel és un rastre més aviat esllanguit del que un dia va ser. Tanmateix certs reductes de l'avinguda del Paral·lel resisteixen a ser enterrats abans d'hora. La sala Barts és un d'aquests reductes, espai emblemàtic. Prova fefaent del seu compromís amb la nit de Barcelona prové del segle passat, no l'altre. A finals del XIX era conegut com el "Gran Teatre Espanyol" i fins avui ha patit diverses mimesis que l'han convertit en aquest ja clàssic Barcelona Arts on Stage.

Tants anys de compromís indefectible amb la cultura —o les cultures— presidien la sala el passat dimecres 2 de març quan el cantant britànic Charlie Winston va irrompre entre aplaudiments tímids. Amb molta probabilitat ni Winston, qui s'encarregà d'obrir la setzena edició del Black Music Festival, era conscient que trepitjava l'antic Studio 54. De Winston diuen que és un dels talents més sòlids de l'escena actual britànica i que gaudeix d'una trajectòria considerable amb col·laboracions amb Ed Sheeran o Mumford and Sons. El cantautor aparegué al món gràcies a Peter Gabriel amb qui sorgí fa temps un "vincle" entre ells que els va dur a iniciar una estreta relació musical.

El dimecres a la nit a la Barts hi havia una barreja entre fidels de l'artista i gent convidada o desconeixedors de la figura que actuava. Aquest fet provocà sovint que en l'entre cançó i cançó, els mateixos fans fessin callar a la xerrameca. Tot i així, Winston, que havia començat d'una manera una mica massa ensopegada, poc intimista, va aprovar quan, enmig del concert, baixà a la platea amb els mortals. Amb el barret mig caigut, senya d'identitat del cantant, i micròfon en mà feu el descens posant-se al diapasó del públic més entregat.

És cert que gràcies a la composició d'uns arranjaments fàcils, melodies que enganxen en tant que es repeteixen força, tornades atractives i lletres joves i jovials, Charlie Winston té els ingredients en mà per triomfar en el que ja s'ha catalogat com "music for the masses”. Tot i així, com molt sovint passa amb música de semblant estructura, fa la sensació, tret del single en particular, que un cop has escoltat una cançó del britànic, ja coneixes tota la seva discografia. Una pena per un autor que podria dotar la seva creació de quelcom afegit més que reiterar la imitació d'elements ja cantats i que, a parer meu, té poc de "black", entenent el concepte més enllà de la fisonomia.