Silenci hivernal

Músic d'Est Oest i Power Burkas

Sí, l’hivern ja és aquí, i com cada any, s’augura que serà llarg i silenciós. Almenys per a tot allò que té a veure amb la música en directe. Els músics són com ossos: quan arriba el fred es tanquen al local i només en surten per tocar en aquells pocs indrets que resisteixen l’envestida estacional, que s’aferren a la música en viu com a part irrenunciable de la seva forma de ser.

Tot i així, és una època difícil perquè totes les propostes que no s’adeqüin a les quatre parets i a l’estufa solen quedar descartades. A més, som una societat que per bé o per mal associem el consum de música a un context festiu, a la birra i el piti, i no estem massa acostumats a gaudir-ne en un entorn diferent, especialment els joves.

El mes de novembre passat, el Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) va presentar l’informe Estat de la Cultura i de les Arts, en el qual es corroborava, una vegada més, que la música és un dels sectors amb menys capacitat de reacció postcrisi. Concretament, el seu pes segueix disminuint: el 2015 el nombre de concerts programats va baixar un 4,2% i el nombre d’assistents, un 4%. Amb números o sense, es miri com es miri, en general no som gaire d’anar a concerts.

No és gens fàcil saber els motius d’aquest descens obstinat del consum musical. Però jo llanço un parell d’hipòtesis. Per un costat, no som un públic sensibilitzat amb el que suposa pagar una entrada. Per l’altre, que la logística de la indústria és complicada: entre la pujada de l’IVA cultural (que acaba augmentant el preu de les entrades) i els impediments que tenen els llocs tancats (com els aïllaments acústics o les adequacions de seguretat), fer música en directe es fa difícil (i car). I, si no, que ho preguntin a la gent de l’Heliogàbal.

En aquest sentit, són d’agrair les propostes que ho posin una mica més fàcil. Si les sales grans que hi ha a Catalunya són poc propenses a apostar pels valors de casa nostra perquè no es venen entrades, almenys que en puguem gaudir en espais més petits. La proposta de l’Ajuntament de Barcelona, que en principi donarà ajudes als locals per insonoritzar, va en aquesta direcció, tot i que cal veure com s’implementa i quins fruits dona. Esperem també que aquests incentius no es quedin només a Barcelona i que s’escampin arreu: seria la bomba crear un circuit territorial més potent i no tan centralitzat.

En tot cas, aquest és un pas que ha de ser apuntalat per les institucions, per les sales i, especialment, pels consumidors. Hem de tornar a valorar la cultura com a eina indispensable del desenvolupament social i com a forma d’oci saludable. És cosa de tots fer que la música sigui un win-win, i no tan sols una feina precària o voluntària, plena d’entrebancs, que és el que passa massa cops.

Tots els festivals, festes majors i altres cicles musicals de què gaudim a l’aire lliure quan fa bo els enyorem durant aquests fúnebres mesos.  Així doncs, un bravo per a tots aquells llocs i aquella gent que fan que l’hivern no passi tan a poc a poc i que ens donen l’escalfor que necessitem els addictes. Que ens acullen a les seves incombustibles fogueres particulars, que no congelen la seva programació i que mantenen els colors, fent front a la grisor que s’apodera dels espais oberts. Ara i sempre, ens toca ser conscients del valor de la música i hem de reivindicar que es respecti com es mereix.