El Petit de Cal Eril

Després de tres anys sense publicar nou material, El Petit de Cal Eril ha tornat amb 'La força' (Bankrobber, 2016) un disc críptic i auster en formes. Rebem el músic de Guissona al Teatre Akadèmia de Barcelona perquè ens desvetlli què s'amaga darrere les seves noves composicions.

El primer que veurà qui miri el disc és que tots els títols de les cançons són un article i un nom, dius que com si fossin capítols d'un llibre. El disc ens l'hem de prendre com una història?

Cadascú se'l pot prendre com vulgui. Em va ser útil fer aquest nomenclàtor per extreure síntesis de cada cançó, però és difícil trobar-li una narrativa fàcil, a l'àlbum. Se'n poden treure sensacions o emocions, però entendre'l.... Ni tan sols jo entenc de què parla!

En escoltar-lo sembla com si anéssim seguint un camí i al llarg del recorregut anem trobant persones i sensacions...

Mitja feina ja l'has fet tu! Quan les cançons són una mica obertes, l'oient fa la seva interpretació. Tu ho has llegit com un camí i és molt bonic, però jo no hi vaig pas pensar quan ho feia. La gràcia és que cadascú faci la seva lectura de les cançons.

Hi ha, per tant, una voluntat críptica darrere les cançons d'aquest disc?

Ni tan sols hi ha una voluntat, crec. Hi ha una necessitat de fer una cançó i unes ganes. Hi ha un esforç de relaxació per deixar que tot flueixi i que surtin les cançons. En aquest disc no he fet cap exercici de consciència sinó que he intentat que l'inconscient treballi per si sol.

Aquesta forma de treballar és nova respecte de discos anteriors?

Sí, amb els altres discos pensava més en títols o conceptes que m'ajudaven a mantenir les parets del disc, per saber per on moure'm. Ara he descobert que no sé si era incorrecta, la lectura que en feia. Penso que, en realitat, les cançons ja estan barrejades dins del meu cervell i jo el que faig és obrir-los les portes. Quan la porta té un nom com Vol i dol, ja anava agafant segons aquest tema. El meu cervell ja triava. Ara, com que no tenia res, el cervell ha fet la seva pròpia composició i ha deixat sortir unes cançons que elles mateixes han trobat una lògica. De vegades em sento més com un espectador o un titella del que està succeint enlloc de ser jo qui porta la batuta.

"És difícil trobar-li una narrativa fàcil, a l'àlbum. Se'n poden treure sensacions o emocions, però entendre'l... Ni tan sols jo entenc de què parla!"

Per fer aquest disc expliques que et vas aïllar en una cabana. Això és el que fa que hagi sortit d'aquesta manera tan natural?

Que les cançons siguin poc premeditades és un mètode per intentar no tenir mètode. El tema de la cabana és una qüestió més pràctica. Em va ser pràctic anar durant cinc dies a un lloc on no tingués gaires distraccions per poder fer el disc.

Compondre les cançons en només cinc dies deu fer que sigui un procés molt intensiu...

Sí, però ja m'agrada fer-ho així, en un espai concret. Si no, em perdo massa en el dubte. Em va bé tenir dates que em limitin el procés.

Feia ja uns anys del darrer disc, notaves que ja tornava a ser hora de tornar-s'hi a posar?

Això és una cosa que intento que no m'afecti massa. Amb La figura del buit vam fer quasi dos anys de gira i, quan vam considerar que ja estava més o menys explicat, vam deixar de tocar i vaig aparcar això. Quan em van venir un altre cop les ganes de fer cançons, vaig buscar un dia per anar a aquest lloc a fer-les.

En alguna entrevista has explicat que aquest disc té dues cares: una primera on comences a donar algunes pistes i una segona on busques conceptes més clars. Per què volies buscar aquesta dualitat?

Tot són interpretacions que he fet a posteriori, en fer entrevistes o parlar amb gent sobre el disc. Són coses que quan el fas no penses. Sí que tinc la sensació que és un disc que a la primera escolta no n'acabes d'entendre gaires coses. Et pots fixar en les melodies, en paraules concretes, en els títols... però fins que no ho has escoltat unes quantes vegades no pots començar a detectar certes coses que estan en diferents cançons repetitivament i que passen a ser parts fonamentals del disc. Suposo que em referia a això. Però a l'hora de fer hipòtesis sobre de què està parlant, sóc un espectador com qualsevol altre.

El moment de posar-te a explicar el disc, el trobes complicat?

Sí, bastant complicat. És més complicat explicar-lo que fer-lo. Quan fas un disc de vegades et deixes portar. És una cosa molt orgànica. En explicar-lo sembla que hagi de tenir tot una explicació molt clara, i més avui en dia, en què està bé tenir un discurs molt clar. És molt difícil perquè jo sóc molt poc concret. Dubto, canvio d'opinió, ho veig d'una manera, al cap d'uns dies d'una altra... M'és díficil explicar concretament el disc perquè tinc la sensació que és un cosa que encara està viva i no es pot explicar d'una manera tancada perquè encara ha de donar moltes voltes.

"M'és díficil explicar concretament el disc perquè tinc la sensació que és un cosa que encara està viva i no es pot explicar d'una manera tancada perquè encara ha de donar moltes voltes"

Musicalment, és un disc on has buscat l'austeritat. Per què?

Jo hi veig molt la mà d'en Jordi Matas [productor de l'àlbum] en aquesta part de síntesi i concreció de cada element. És un disc que té molt d'espai i on l'espai és protagonista. Cada element té el seu lloc, el seu espai, per brillar. Això és una feina d'en Jordi d'escollir els elements primordials de la cançó. Quan vaig començar a gravar, una persona que aprecio em va dir que era important que els discos fossin agradables d'escoltar i penso que és agradable poder localitzar tots els elements. Això fa que l'escolta sigui plàcida.

En directe has decidit apostar per fer sonar el disc de forma íntegra i deixar els temes antics per al final. Com és?

Sempre m'ha agradat fer-ho així. Amb La figura del buit ja ho vaig fer i amb Vol i dol crec que també. Quan surt el disc m'agrada donar-li tot el protagonisme del concert. A mesura que va passant el temps ja em permeto anar incorporant altres cançons, però al principi m'agrada fer això durant un temps. Per mi també és tot més nou i tocar temes que no has tocat mai en directe és més excitant. Fa vibrar d'una altra manera. Després comences a tocar els temes que ja has tocat moltes altres vegades i els afrontes d'una altra manera, també. A més, potser és un disc interessant de descobrir en directe. Té una qüestió rítmica bastant important i en comptes de començar pel disc, pot ser una fórmula interessant començar pel directe.

"És un disc que té molt d'espai i on l'espai és protagonista. Cada element té el seu lloc, el seu espai, per brillar"