Recomanacions de l’equip

Aquesta setmana us porto una recomanació nostàlgica i us convido a recuperar del calaix el segon disc de Sopa de Cabra, La roda (Salseta Discos, 1990). Destacar un disc de la trajectòria dels gironins és francament complicat. Aquest disc, però, va ser el que els va consolidar com un dels grans grups del rock català. Després d'un primer àlbum on ja figuraven alguns dels grans hits (com "L'Empordà" o "El boig de la ciutat") però on la sonoritat deixava molt a desitjar, a La roda el grup va aconseguir plasmar realment l'essència de Sopa. Els Sopa dels inicis: rockers, gamberros -"No tinguis pressa", "Blujins-Roc" o "De cul" en són alguns exemples- i carregats de futur. De vegades trobo a faltar aquells Sopa que no vaig arribar a conèixer.   

Aquesta setmana retrocedeixo tretze anys per traslladar-me a una tarda sense extraescolars, palplantada davant del sofà berenant un entrepà  -segurament, de formatge- cantant "Superfashion" o "Posa'm un suc" mentre miro el club Super3. Perdoneu que em posi nostàlgica, però ningú em podrà negar que Macedònia (Discmedi, 2003) va revolucionar el panorama musical català i va donar el tret de sortida a tota una saga de mandarines, pinyes, kiwis, maduixes i llimones. Amb un llenguatge proper als nens i unes melodies alegres, Dani Coma es va ficar el públic a la butxaca. I així ho ha anat fent, generació rere generació, fins al dia d'avui.

'Cap por, cara a cara, tots junts, colze a colze, apreta els punys!'. No Fear (Propaganda pel Fet!, 2013) és l'últim EP d'At Versaris, els rapers catalans per excel·lència, que demostra una vegada més que, tal com diu el títol, no tenen por de parlar clar i denunciar i explicar-ho tot, absolutament tot. Un treball amb una intro i 4 temes que són una bomba carregada de missatge, disponibles en descàrrega lliure des del seu web! No teniu excusa per no viure la bona música i a la cultura del país!

A cavall entre Mallorca i Barcelona, però fills de l'escena indie de la Barcelona de subsòl i del Vic més garatger, Da Souza han tret un discàs. Molt més polit i refinat a l'estudi, però molt més cru i distorsionat en directe, m'encanta el pop d'aquesta gent, que en aquest segon disc s'acosta suaument al d'Antònia Font, sobretot per les lletres i la forma estètica. Suposo que els ja dissolts, d'alguna manera exerceixen pressió involuntària com a referents. Més enllà de semblances i de qui és referent de qui, per propi mèrit, em pregunto emocionat: Seran Da Souza els nous Antònia Font?