Anna Bertran

Perquè és fascinant veure DES D'ON canta...Des de l'ànima. Aquesta mena de "trance" en el qual entra, de fusió de veu i cos... Increïble.
M'agrada l'afegit, en aquest cas, que la lletra fos dels seus pares quan cantaven junts... i que se l'hagi fet seva d'una manera tan bonica.
A part em trasllada al meu mar empordanés...

Sempre m'ha captivat d'una manera estranya.
Tot s'ha de dir, d'adolescent i fins que vaig ser força grandeta, cantava "Creuades de Muntsarena"... Com si fos una ruta...Ha, ha, ha!
Aquesta cançó, no sé ben bé per què, em cala. Té alguna cosa. No és que l'associï a cap record... és estrany... és un tema purament melòdic. Em commou.

Una de les primeres cançons que vaig sentir de Txarango (Jo sóc força "rumbera" o "cantautoril", són dos estils que m'agraden), però aquesta, en canvi, no sé on ubicar-la, m'evoca quelcom com... medieval. És tendresa.

La trobo profundament nostàlgica... amb un punt surrealista. Em fa viatjar.

M'ha acompanyat tota l'adolescència, i l'he cridat com una boja quan l'han versionat grups o orquestres de festa major (sobretot estant lluny de casa... ha, ha, ha! Em desperta alguna cosa molt patriòtica... empatitzo. Estic una mica tocada per la tramuntana, suposo).