La petita Rambla del Poble Sec

Són molts els músics que en escriure una cançó han trobat la musa en els seus indrets més interioritzats. En aquells llocs on es passa una infantesa, un estiu, on es fa aquell viatge, on anaves a passejar amb la teva primera nòvia o on simplement vas sol quan tens una hora morta.

També molts parlen de llocs concrets, amb nom i institució, com un poble. Per a molts músics, el seu poble és l’arkhé, l’inici de tot; d’on tot surt i on tot s’hi va a morir. Per a molts d’altres, però, o per als mateixos, fins i tot, siguin o no siguin de poble, hi ha un lloc de comunió que enerva sentits, que pot mossegar per la seva immensitat però que pot acariciar i et pot abraçar si el saps viure. Aquest lloc és Barcelona.

Els Bonobos, com tants d’altres, ja s’ho pregunten: “Què tens, Barcelona?”. Barcelona diuen que ensenya, als metecs, però també als nadius, tot un món que va més enllà de les preocupacions i les creences. Només l’ensenya però a qui la sap escoltar, qui en sap olorar les olors, els edificis i les places i qui sap anar pels carrers adequats.

Confessant el fanatisme que sento per la ciutat, que m’ha acollit com a nouvingut gairebé exiliat, confio que sento el mateix que va sentir Cesk Freixas en escriure “La petita rambla del Poble Sec”. El penedesenc, indubtablement, ha passat llargues estones a la ciutat comtal, l’ha viscut i l’ha sabut estimar i ella l’ha estimat a ell. O això em sembla en veure que, per una estona, va deixar el seu caràcter reivindicatiu que tant ens agrada, per parlar per una vegada (en principi) simplement de Barcelona, sense abandonar, això no, la poètica i la metàfora que envolta cada peça seva.

Tot plegat és un judici de valor, que em transmet en Cesk, que endevino que va saber olorar les olors i va saber anar pels carrers adequats. Per ell, un d’aquests carrers és la rambla del Poble Sec.

Acotat pel Brodway català, el Paral·lel, un lloc ple de música, de teatre, de faràndula i de bohemia i al peu de Montjuïc, un dels indrets per excel·lència per perdre’s a Barcelona, El Poble Sec i la seva rambla desemboquen al mar. Freixas en aquest context comença parlant d’un d’aquells llocs concrets, que segur que té molt interioritzat: La plaça del Sortidor, on espera algú “com si fos el primer bar”.

I hi parla del port i dels vaixells que hi passen com turistes, de la platja i de la seva sorra i d’aquelles nits d’estiu que potser hi va passar amb algú. Parla d’aquells moments que vius amb algú especial i en aquell lloc especial. Aquells llocs que et fan de musa. Hi canta nostàlgic, com qui recorda moments passats, passats amb recança pel propi pes del temps, però que quan els revius dins teu, per fora se’t et desencadena un somriure.