The Lumineers

Helena Perelló

Una catifa vermella marca el camí que seguim per travessar la porta i entrar al Parc de Pedralbes que, verd, viu, càlid i fresc, acull el Festival dels Jardins de Pedralbes. Entre els arbres i les petites llumetes que il·luminen l’espai, l’atmosfera té olor de flors i l’aire que es respira és suau, bategant, com la música de The Lumineers, que banyarà aquest cel ja fosc d’aquí a pocs minuts.

Els músics corren cap a l’escenari alegres, disposats a obrir el concert a cop de bombo amb “Sleep on the floor”, una cançó que fa pensar en sabates còmodes, maletes plenes i molts camins per recórrer, “'Cause if we don't leave this town, we might never make it out”.

Sense necessitat de gaires prèvies, la gent aviat abandona les cadires i s’alça per ballar, cantar, picar de mans i viure la música d’una manera més activa. “Ophelia”, “Cleopatra”, “Stubborn Love” o el clàssic “Ho Hey” són alguns dels temes més corejats pel públic i rebuts amb aplaudiments més potents. Però el concert va més enllà de la potència de les mans alçades i els cors cantant i ens ofereix certs moments realment únics, d’aquells que recordarem durant molt, molt temps.

“La música comença quan la parla és incapaç d'expressar” deia Claude Debussy. I, així, hi ha moments que realment costen d’explicar amb paraules, quan és de música que parlem, com alguns dels solos de violoncel o piano. Un dels solos de piano, de fet, crida l’atenció per ser fet pel percussionista del grup. I és que en aquest grup tots els músics fan una mica de tot: el bateria també toca el piano, la violoncel·lista té una veu preciosa, el pianista també domina la mandolina (pianista que, en un moment d’eufòria, es treu les sandàlies i, descalç, s’enfila al piano i canta fort)...

Després d’avisar que estan acostumats a tocar per escenaris petits – no com el d’aquest vespre, que és ample i acull centenars de persones –, els músics decideixen baixar de l’escenari i, abans que ens n’adonem, tenim el cantant del grup i la cellista enfilats a dues cadires d’entre el públic i, just davant seu, el pianista amb un piano que no sé d’on ha sortit. Amb els ulls tancats, la pell suada, la boca ben oberta i els pulmons posant-se a prova, els músics interpreten “Where the skies are blue” i “Slowit Down”, així com un tema de Bob Dylan.

The Lumineers a prop, molt a prop. Canten i toquen, i el públic canta amb ells, i s’apropa a ells per escoltar-los, però sense nerviosismes: ningú els toca, ningú els crida res, simplement mirem, somriem, escoltem, sentim. I quan toca que marxin no els intentem retenir. I és que què és la música si no això: un vincle que es pot donar entre qualsevol persona de qualsevol indret; una connexió que no atén a raons de religió, de sexe, d’ètnia, d’edat; un fil que uneix tanta gent que ni tan sols ha compartit una conversa, però comparteix un sentiment.