Primavera Sound

Martí Ferrer

El fet que les entrades estiguessin exhaurides molts dies abans de que comencés el festival és un símptoma indiscutible de la fortalesa de l’amalgama musical que es coneix com a alternativa. En esdeveniments tan grans i transversals, l’etiqueta potser es difumina però no desapareix i, malgrat això, les aglomeracions són el pa de cada dia d’un dels festivals més importants i més en forma d’Europa, que aquest any ha aconseguit reunir icones  tan diferents però tan consagrades com Radiohead, Brian Wilson, PJ Harvey, Tame Impala, Beirut, Animal Collective, Dinosaur Jr., LCD Sound System, Venom, Sigur Rós o Kamasi Washington, entre molts d’altres que es mereixerien ser destacats.

Tot començava com havia de començar: metros plens, polseres, looks extravagants, venda ambulant de la millor cervesa de claveguera, rius de gent riallera sota un sol inclement i un control de seguretat menys intrusiu que en anys anteriors; amb ell el primer motiu de celebració dels molts que vindrien. Set de música i de cervesa marquen, com sempre, les hores primerenques del festival.


Sense bandera

Aquesta franja horària, la de les hores de sol, és la que acumula una presència més alta de grups catalans: Inspira, Joana Serrat, The Saurs, Aliment o Pxxr Gvng, tots ells tocant amb una afluència de públic limitada, però tots ells engrandint el seu nom sota el paraigües del Primavera Sound, sigui com sigui. Si parlem de Manel ja és una altra història perquè partien en posició destacada dins del cartell. Tot i així, la gent que s’hi va congregar tampoc no va ser una bestiesa, en termes proporcionals. Molts de nosaltres volíem saber com sonava el seu nou disc, Jo Competeixo (Warner Music, 2016), i el concert en sí no ens va deixar corpresos, però va ser correcte i va generar bon ambient i ganes de tornar-los a sentir, i si és possible, de més a prop.

Malgrat la lloable aposta que es fa per potenciar i incloure grups d’aquí, en el cas del Primavera Sound, ser de casa no vol dir sentir-te com a casa. Els artistes nacionals tenen poques possibilitat de transcendir davant la gran oferta de grups amb trajectòria internacional i davant la gran afluència de públic estranger, que en representa una gran part del total. En un festival com aquest, que concentra més de 150 concerts repartits de dilluns a diumenge, la presència catalana és força alta (ronda la trentena de bandes entre els diferents espais) però és poc rellevant.

Per mala sort, hom no es pot multiplicar, i no es pot ser a tot arreu alhora. Tot i així, una de les impressions que emanen d’aquests últims anys és que les grans aglomeracions de públic que es produeixen en els grans concerts cada vegada són aglomeracions més grans. Aquesta concentració disminueix a mesura que l’anomenada del grup és menor. Ep, és el més normal del món; només remarcar que les diferències entre caps de cartell i grups desconeguts cada vegada semblen més amples. Potser, i és només una percepció, cada cop hi ha més gent que entra per veure concerts molt concrets, conscients de la dificultat de veure artistes d’aquesta envergadura prop de casa, i no hi ha temps per tot.

Sold out: la qualitat és cara

No hi ha temps per tot i potser és per això que la sonorització dels concerts destacats és gairebé perfecte. Difícilment trobareu algú que hagi anat als concerts grans i hagi trobat que no sonaven bé. En canvi, per la dificultat que comporta l’organització en un festival d’aquestes dimensions, de grups petits en vam veure alguns que sonaven molt bé i d’altres que no tant. Suposo que és una limitació inherent a la logística d’un festival que té 6 escenaris principals on sona música gairebé simultàniament i on, irremediablement, hi ha prioritats.

Més enllà d’això, si el Primavera té aquesta anomenada és perquè la majoria de gent que paga l’entrada, després de deixar passar l’enrabiada per haver-se gastat els quartos amb tot allò extramusical (que és car), creu que pagar-la val la pena. La reincidència, entre el públic, és alta. Més enllà de gustos, els grups que hi toquen són grups de veritat amb directes de veritat. Queda molt típic, però el Primavera és tota una experiència i cada any n’és una de diferent.

Vist i no vist

El ventall de possibilitats estilístiques que ofereix el Primavera Sound és molt ample i està ben cuidat. Potser cada vegada s’enfoca una mica més cap a allò que té més tirada i que està més de moda, que ara, en comptes del garage o el minimal (o el que sigui en aquell moment), són el pop i l’electrònica edulcorada. Sigui com sigui, sempre és difícil triar perquè sempre coincideixen els teus dos grups preferits, però això ja ho donem per fet abans de saber els horaris. Alguns dels que més hem gaudit aquest any han estat Radiohead, pel seu misticisme i la seva efectivitat grandiloqüent. La festa de Battles i Moderat. El pop delicat de la Joana Serrat, de la Julia Holter i el de Daughter, i el més desenfadat de Deerhunter i de Cut Out Club. El savoir faire de Tame Impala, la sensibilitat de Sigur Rós. L’energia de Parquet Courts, Thee Oh Sees i Ty Segall. Els esperpèntics Pxxr Gvng, el math de Merkabah, l’emo de Viva Belgrado, la psicodèlia rockera d’Autolux i de Beak> i l’electrònica de Suuns.

Ens ha passat tot molt ràpid i ens ho hem passat com nens petits, però ens n’hem deixat uns quants per veure, com Kiasmos, Drive Like Jehu, Last Shadow Puppets, Royal Headache, The Avalanches, Beirut, Savages, Tortoise, Steve Gunn, Böira,  U.S. Girls, Destroyer, Sheer Mag, Holly Herndon... No acabaríem mai. Si vosaltres els heu vist, expliqueu-nos què tal. Ens hi veiem l’any que ve!