Roigé

“El cor és com un paracaigudes; no serveix de res si no l’obres” és un dels missatges que porta enterrats Paracaigudes (RHRN, 2016), el primer disc de Roigé. De fet, si per alguna cosa es caracteritza la música d’aquest vallesà és per portar matisos, alguns més amagats i d’altres de més evidents.

Darrere el suggerent nom de Roigé, un nom i un cognom: Roger Canals. Aquest cantant i guitarrista recull darrere aquest mot d’escriptura diferent però de pronuncia igual al seu nom, un dels seus alter egos i una de les seves múltiples facetes com a músic. Sota la productora  també d'invenció pròpia RC produccions, Roger Canals comença a treballar amb el que havia de ser Roigé a principis de 2013. Aquesta faceta professional neix en un moment de maduresa de la seva vida en la que, amb anys, entre instruments a l’esquena, decideix explorar una faceta que sempre havia estat latent dins la seva carrera: la del cantautor. En aquest context, en Roger recupera unes velles cançons guardades en un calaix i se n’inventa de noves. Roigé ha nascut.

Ajunta a una banda de luxe per donar color a les cançons: Daniel Lévy (bateria), Pep Pastor (baix elèctric), Dado Lucani (percussió) i Lluís Molas; unes cançons que poc temps després haurien agafat forma suficient, també gràcies a la producció d’Oriol Gonzalez, per entrar en un estudi de gravació i sortir-ne amb un disc, que presentarien a mitjan d’aquest gener.

Estil

Roigé no deixa de ser una coordenada en l’evolució d’una carrera musical. Una etapa més introspectiva d’un músic en la que s’hi nota la maduresa i la reflexió. Explica: “Després de diferents projectes, tenia ganes de centrar-me més en mi, de pensar en mi i explicar el meu món interior. Va molt lligat amb una etapa concreta de la meva vida més enllà de la música, però sabia que la millor manera per expressar-ho era amb cançons.”

Més enllà de la intencionalitat, la part vital del projecte és la música. La preciosa veu d’en Roger combinada amb els músics d’or que l’acompanyen fan de Roigé un projecte sincer que no renuncia a la qualitat. El passat jazz de tots els músics és palpable en l’estil, derivant agradablement cap a la bossa nova i el folk. En Roger, però, diu que no van lligats a cap estil: “En el fons, les cançons no han agafat un fil estilístic concret fins que les hem vist acabades. No hem fet res expressament a nivell d’estil, simplement les tocàvem fins que ens agradaven i crec que és per això que ha acabat sortint un disc tant eclèctic.”

Posats a determinar amb etiquetes però, una catalogació en la que es senten còmodes és la de world music, pel simple fet que barregen sonoritats amb orígens molt diversos. La música de Roige, per un oient que s’hi hagi familiaritzat poc, no li serà difícil enganxar-s’hi a través de l’embolcall pop que l’embolica i que sobretot ve donat gràcies a la càlida veu d’en Roger. Altre cop, sense renunciar a la qualitat, aquesta vessant més digerible d’entrada, fa de fil argumental entre cançó i cançó, creant una identitat comuna entre peces molt diferents.

"Després de diferents projectes, tenia ganes de centrar-me més en mi, de pensar en mi i explicar el meu món interior"

Potser és precisament aquest el motiu que fa que tot i ser un projecte eminentment jazzístic com es podria entendre després de profunditzar-hi, qualsevol oient s’hi senti atret. Això converteix la música de Roigé un plat de fàcil digestió, però, segons diu, no és del tot una cosa provocada. “És part del component estratègic del disc. No és que ho haguem fet expressament, però sabíem que tampoc teníem ganes de fer un disc purista de jazz”, explica.

Tot i aquest primer estrat pop que fa que sigui una música que entra bé, si hi dediques més escoltes descobreixes matisos i un segon món en que t’adones que en realitat són cançons que van més enllà del que pots escoltar en un inici. A part dels detalls musicals (infinits i de luxe), també les històries que s’hi expliquen van més enllà. Tampoc és un pop fàcil. És un conglomerat compost per moltes coses que val la pena descobrir.

A les lletres en Roger juga amb imatges, tal i com transmeten moltes de les cançons. Imatges basades en històries quotidianes però que, amb una escolta detinguda, remeten un rerefons molt més profund, que encara agafen més sentit en directe, al sentir les històries reals en les que s’inspiren. “És un disc de conceptes”, diu en Roger, cosa que es veu reflectida amb els vídeos de les cançons que tenen per cada tema que remeten aquella imatge a partir de la qual en neixen històries. I mireu si tot neix d’imatges, que el mateix nom del disc ho és. “Paracaigudes és una comparació que faig amb la vida: el cor és com un paracaigudes, no serveix de res si no l’obres”, explica en Roger.

Roigé és un projecte complet, que surt de dins però amb tot planejat. De fet és la imatge d’en Roger Canals: decidit, comprensiu i capaç de transmetre. Un projecte encapçalat, impulsat i ideat indubtablement per ell mateix però ple d’ajudes i recolzaments, pels mateixos musics però per mil actors més. Roigé recull en les cançons la part més espontània del qui les va escriure, sobretot en la música, però alhora està tot pensat. El resultat: un disc cuinat, meditat i madur amb molt rerefons (significatiu de de les cançons) però també amb molta feina darrere que és potser la part de sota de l’iceberg.