Roger Margarit

Sensibilitat i puresa
Guillem Planagumà

L’estrat dels cantautors ha estat immemorialment per la música catalana com el que era Xavi Hernández pel Barça: potser no va ser el més llorejat, però ell era qui posava la màgia i el seny i a partir d’ell sorgia la resta.

Deixant enrere figures com Llach o Raimon, que ascendeixen a l’esglaó de llegendes, els cantautors han tingut un nou renéixer a casa nostra, una reencarnació tan bèstia, que ha explorat quasi per complet tots els estils: alguns més clàssics com Adrià Puntí o Roger Mas; d’altres més poperos com Joan Rovira, Oriol Barri o Enric Verdaguer; d’altres amb veuasses (i també noies!), com Núria Graham o Gemma Humet; o d’altres més mestissos, com l’indubtable Cesk Freixas, o nous projectes com Showarma i els Falafels de Martí Vilardebò (ex Dusminguet) o Animal del Sr.Smizz.

Possiblement dins la primera categoria, la del pop, hi trobem a en Roger Margarit, jove compositor i intèrpret de Rubí, que amb el seu segon disc El secret del bàrman (Picap, 2015) engrandeix l’alenada d’aire fresc que ens fa respirar aquest seguit de joves músics. Un àlbum, que ahir, va venir a presentar a un lloc que mai falla: l’Heliogàbal de Gràcia.

En Roger començava el concert situant l’àlbum en el seu context personal: “Amb aquest àlbum pretenc explicar una època fosca de la meva vida que vaig viure recentment, una d’aquelles que vivim tots. Paradoxalment però, ha sortit un disc molt alegre”, deia assegut al seu teclat i acompanyat dels seus músics habituals: Marta Riba als vents i al teclat, Jan Marsal al baix, Dani Morcillo a la guitarra i Albert Domènech a la bateria.

Aquest petit conte de la seva vida, en Roger l’explica a través d’un imaginari inventat: s’inventa un personatge, en Joan, que caminant un dia per la ciutat, es troba un cadàver pels carrers, just quan passa la policia, que es pensa que és l’assassí i sense voler, es veu involucrat en l’embolic de la seva vida. Per escapar, corre fins a un bar “com l’Heliogàbal”, diu, on coneix al bàrman, que serà a partir d’aleshores, el seu confident i l’únic amb qui compartirà el seu secret.

Un cop feta l’explicació, desgrana les peces de l’àlbum, seguint evidentment el fil de l’argument. “Aquest bar en el qual es troba en Joan no està buit, hi ha personatges”, explica, personatges com els que ens retrata a “Venedora de contes”, presentant-nos a una simpàtica comerciant que passa per allà; a “L’home de negre”, parlant “d’aquell home que sempre està a la barra dels bars, vestit de negre i envoltat d’una boira densa” o a “Ves per on!”, explicant qui és el captaire que sempre està al seu carrer i que explica tantes històries.

Amb altres cançons, en canvi, deixa a part la història d’en Joan i simplement explica moments o sentiments als quals fa homenatge recordant. I per homenatge la versió de “Life on Mars?” de David Bowie que ens va regalar a veu i piano i traduïda al català per ell mateix aprofitant la marxa de la llegenda americana, diumenge passat.

Tot plegat, ho embolica i li fa el llacet amb “Amor de lluny”, possiblement la cançó més captivadorament bonica del disc; una carta d’amor en tota regla que parla de l’enyor però que proclama estimar-se com a solució, camí i destí de tot. Amb aquesta delícia, en Roger i els seus amics tancaven un concert rodó; sense grans parafernàlies ni filigranes musicals, però sincer i fent evident la sensibilitat a l’hora d’escriure i també de tocar d’en Roger. Un concert, que deixava tips i satisfets als qui gairebé van omplir la sala, que van marxar amb un somriure d’orella a orella. Si no ho heu fet, escolteu El secret del bàrman, i si no és demanar massa, si teniu l’oportunitat, també feu-ho en directe.